Opinió

opinió

Antoni de Inès Pujol: l’amic

El proppassat dissabte 17 de novembre, ens deixava per sempre l’Antoni de Inès Pujol, gironí prou conegut. Cap de publicitat, propaganda i relacions públiques de l’empresa Cobega, S.A., Girona, per al seguiment dels actes esportius, culturals, ciutadans i benèfics, els quals tenien lloc a Girona i ciutats de les comarques. També el Concurs de Redacció i l’Exposició de Flors. Col·laborava amb tota classe de mitjans. Els 44 anys a Cobega el convertiren de persona en personatge.

Deixo la vida professional per passar a l’anecdotari. A l’Antoni la navegació li tenia el cor robat. En preparar una sortida a un dels destins de la Mediterrània Occidental, s’hi apuntava.

Primera: En un dels minicreuers que programà, després d’uns dies de navegació per la costa sud de Mallorca, recalàrem a Eivissa, on férem el sopar de comiat. De matinada sortírem en direcció a Tarragona per després costejar fins a Llançà. Mans al timó, jo badallava. De Inès digué: “Marca: jo he dormit prou. Marqui la ruta i jo pilotaré.” A les 4 em vaig posar a dormir a estribord, a resguard del sol. Passaren hores i em despertà el sol a la cara. Sobresaltat vaig pensar: com és que toca el sol a estribord si naveguem a l’oest? L’Antoni dormia plàcidament sobre el timó, que havia girat uns 80 graus i, fent voltes i més voltes, encara teníem a la vista Eivissa, quan en 4 hores de navegació no ens havíem mogut de lloc. “Què fa, De Inès?”, vaig dir. “M’he adormit un moment –tres hores i mitja– i ja estem arribant: es veu terra!”, va fer. “Quina terra?”, vaig dir jo. “El Montsià a l’horitzó.” “Han canviat el nom, perquè això que veu a l’oest és Eivissa!” Podia haver passat de tot!

Segona: Havíem pescat tota la tarda i ens dirigírem al refugi de pescadors per passar la nit. Busquets saltà a terra amb el bot, per amarrar un cap a proa. De Inès, a popa a punt de tirar l’àncora i Galià al timó en funcions de “pilot d’amarratge”. Fosquejava. Busquets cridà: “Falten 10 metres, falten 8, falten...” i Galià digué: “Ferro a l’aigua!” De Inès no tirà res a l’aigua. “A mi m’han dit que tirés l’àncora.” “Tot a l’aigua”, cridà Galià. Busquets amarrà el cap a terra i sols restava tensar l’àncora. “De Inès, tensa el cap.” “A mi m’han manat tot a l’aigua i així ho he fet.” Sortosament a la bodega hi havia una àncora i un cap de recanvi.

En De Inès era tot ell una anècdota. Sols superava aquest fet que era amable, discret, voluntariós, treballador, gens orgullós o vanitós. Els 44 anys que vaig restar a l’empresa, en situar-me molt aviat en un lloc de responsabilitat, ja no tan sols a Girona, ja que sortia sovint a les altres concessions dels Daurella per organitzar, canviar, nomenar càrrecs i semblants, vaig tenir oportunitat d’estudiar el gènere humà en moviment i veure de la vora les seves debilitats. He de dir que com De Inès, no en corren, de persones. Jo el vaig distingir fins on podia arribar pels seus estudis i preparació. Mai, he dit mai, em va fallar, al contrari, si hi havia oportunitat, col·locava detallets de la seva creació. He de dir que es feia respectar i apreciar. Vertaderament era diferent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia