Opinió

De set en set

Ni moto, ni mota

Explica el gran Òscar Andreu en un dels seus llibres que quan d’adolescent li va demanar una moto a la seva mare, ella li va contestar: “Ni moto, ni mota.” A mi m’haurien dit quelcom semblant si m’hagués passat pel cap demanar-ne una, perquè “que no ho veus, que en una moto el xassís ets tu?”. A Terrassa som així de taxatius. Potser per això les motos sempre m’han fascinat com tot allò prohibit, i excepte alguns tombs maldestres pel poble on estiuejava als quinze o als disset anys, fins fa poc no he sabut que, a banda de fascinació, anar en moto em provoca unes ganes inaudites de seguir vivint. Una sensació similar a la que experimentava quan els pares em portaven a muntar a cavall enmig de boscos nevats, però sense parades contínues, sense potes submergides a la neu i sense anar deixant un rastre de femtes al llarg del camí. El conductor, ionqui de la velocitat però amb un control diví de la màquina, em mira de tant en tant pel retrovisor de la seva moto vintage de color blanc i em diu que la imatge que emmarca el petit mirallet és la d’uns ulls amb casc. Anar en moto fa que segregui una barreja de dopamina i d’adrenalina que em deixa baldada de felicitat: com si em fotés un torró de xocolata sencer però sense corcar-me els queixals. Procuro mirar-me des de fora: un quarantí atractiu, amb jaqueta de cuir, em porta per camins de sol i de tant en tant ens aturem en un bar de carretera i em pregunta si estic bé. Jo no tinc pes, quan soc dalt de la teva moto: soc una ànima lliure gaudint de l’aire que s’escola pel clatell i pel centímetre minúscul que queda entre els guants sense dits i el jersei de coll alt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.