La independència d’Allende i la nostra

Demà es compliran cinquanta anys del cop d’estat a Xile, el del general Pinochet i els seus sanguinaris companys d’armes, promogut i assessorat pels EUA i que va significar disset anys de dictadura, unes 30.000 persones torturades, més de 3.000 d’executades o desaparegudes i unes 200.000 d’exiliades. El govern de la Unitat Popular, sorgit de les urnes tres anys abans amb Salvador Allende al capdavant, va promoure moltes mesures transformadores, la més impactant de les quals va ser la nacionalització de les indústries extractores de coure. Empreses mineres com ara Annaconda o Kennecot, de capital principalment ianqui, van ser expropiades sense indemnització perquè prou beneficis havien fet ja en totes les dècades anteriors. Amb aquests ingressos es van poder endegar polítiques ambicioses contra la pobresa, com ara la que garantia mig litre de llet diari per a tots i cadascun dels infants xilens. Això, unit a la política exterior del nou govern, que volia estrènyer llaços amb altres països de l’anomenat Tercer Món per a revertir la divisió internacional del treball i l’espoli de matèries primeres, van situar Allende en el punt de mira de la reacció. El dia que se sancionava la nacionalització del coure, el discurs del president relacionava la sobirania econòmica amb la política: “Més enllà de la transcendència econòmica […], tenim una transcendència política que cal meditar. Amb el pas que farem, trenquem la dependència, la dependència econòmica. Això significa la independència política. Serem nosaltres els amos del nostre propi futur, sobirans de veritat del nostre destí.”

El nostre poble comparteix amb el xilè l’efemèride de l’Onze de Setembre i això em porta a una reflexió sobre els combats compartits per la sobirania. Salvant les distàncies, és clar, perquè en gran mesura nosaltres formem part d’aquest Nord espoliador de matèries primeres. Però amb un punt en comú: una societat com la nostra tampoc es pot dir que gaudeixi de sobirania econòmica. Les principals decisions en polítiques econòmiques no emanen d’institucions democràtiques i per això, entre les raons per a la nostra independència política, hi cap aquesta recuperació de poder en matèria econòmica. A les desigualtats pròpies del capitalisme avui hi afegim els reptes climàtics. Tindria una República Catalana poder per a fer polítiques radicals per a fer-hi front? Podríem, per exemple, reduir dràsticament el pes del sector turístic, gran font d’emissions i fort consumidor d’aigua, per a afavorir el sector agroecològic i la sobirania alimentària? Quines resistències empresarials hi hauria per a fer aquest canvi? Del sector turístic, és clar, també de les distribuïdores i intermediàries d’aliments, podríem pensar.

La dependència d’Espanya, és clar, és un primer cadenat que cal trencar. La concentració de riquesa ha anat associada a la centralització espanyola del poder: penso, per exemple, en com han desaparegut les caixes d’estalvis i han estat absorbides per bancs amb seu i/o mentalitat centralista (i prou que ho van demostrar l’octubre del 2017). I els bancs són els que principalment orienten l’economia: són els que han construït aquesta societat d’especulació immobiliària en lloc d’invertir, per exemple, en una transformació ecològica de la indústria o una expansió del transport públic a l’altura de la crisi climàtica. Ara bé, quin Estat del nostre entorn és capaç de tenir aquest poder de direcció sobre l’economia? La banca pública ha pràcticament desaparegut i fins i tot la política monetària s’ha cedit al BCE. I hi ha legislació que permet a les grans transnacionals doblegar les institucions democràtiques que pretenguin embridar-les.

Per això el repte de la nostra independència política suposa anar més enllà del que avui implica tenir un Estat i fer arribar la sobirania a l’esfera econòmica, una revolució com la que es proposava la Unitat Popular xilena. Això afegeix més complexitat a la lluita, per descomptat, i ens obliga a lliurar una pugna amb les institucions europees i amb el capital transnacional. Però només això és el que omple de sentit les paraules independència i república. Perquè demà també es compliran cinquanta anys del darrer discurs d’Allende i la seva veu radiofònica encara ressona: “La història és nostra i la fan els pobles.”