Memòria d’un instant
Quim Torra
El cap de sant Jordi
“Un petit fragment (del cap del sant) donat per la basílica de San Giorgio Maggiore reposa avui al reliquiari de la sagristia de la capella de la Generalitat
Els nostres reis el tingueren com a sant protector de la casa del comtat de Barcelona. A ell s’encomanaren en les batalles i guerres que menaren –i el sant acudí sempre en el seu ajut–. En el moment que tot Europa rivalitzava per aconseguir el màxim nombre de relíquies, els comtes reis catalans tindran sempre una obsessió: aconseguir totes les relíquies possibles de sant Jordi.
Ja consta a la Capella Reial, el 1356, un os del braç del sant. Vint anys després, Pere III dona a la ciutat de València un os de la mà. Encavalcant-se en el temps, el 1377, la reina Elionor de Xipre, cosina del rei, també va donar un altre tros de braç del sant a València.
Anys després, Guillem de Sant Climent, ambaixador reial a Alemanya, transmet als diputats una costella del sant.
El 1609, el duc de Montelón fa ofrena a Barcelona d’una ampolleta amb sang de sant Jordi.
Relíquies que no han tingut, precisament, una vida plàcida. Dos ossos que estaven guardats a la sagristia de la capella del Palau de la Generalitat foren robats en la postguerra i, sota secret de confessió, retornats el 2013.
Tampoc no ens enganyéssim. Hi ha ossos de sant Jordi a París, a Colònia, a Roma, a Llemotges, a Le Mans, Amiens, Ferrara, Gènova, etcètera. De fet, es podrien reconstruir mitja dotzena de sant Jordis.
Però la peça més cobejada era la testa del cavaller.
Pere III, que havia fundat la Confraria dels Cavallers de l’Orde de Sant Jordi, demanà, el 1354, el cap del sant a la ciutat de Livàdia. Hi insistirà el 1381 a l’ambaixador vescomte de Rocabertí, que anava a prendre possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
A la seva mort, el seu fill Joan tornarà a reclamar el cap i també ho farà el seu successor, el rei Martí I, l’Humà, el darrer rei de la dinastia comtal de Barcelona. Amb la nova dinastia castellana, inicialment va semblar oblidar-se’n, però Alfons el Magnànim va tornar a intentar-ho, enviant-hi el corsari Bernat de Vilamarí, que la va robar. Però de tornada a Barcelona, una tempesta va fer-los adonar –si és que volien sobreviure a la ira de Déu– que calia que la retornessin al mateix lloc d’on l’havien sostreta.
No van aconseguir-ho, com sí ho feren Venècia, Amiens, Roma i Livàdia, quatre ciutats que reclamen per a elles ser posseïdors del cap autèntic del màrtir.
La relíquia del cap de sant Jordi va ser estudiada per l’historiador i catalanòfil Kennet M. Setton, autor de l’assaig Recerca i troballa del cap de sant Jordi, descrivint amb una ironia impagable el seu treball, que el va portar a concloure que, efectivament, de tots els llocs possibles on es guardava la testa del sant, era a Venècia, a la basílica de San Giorgio Maggiore. I tot això perquè el darrer domini català a Grècia, l’illa d’Egina, sota possessió de la família Caupena, va acabar-se el 1451 amb Antoni de Caupena, mort sense fills, passant aleshores la possessió de l’illa a Venècia i, amb ella, el cap de sant Jordi, venerat a l’església d’Hagios Georgios Katholicos.
Menys conegut és el fet que un industrial gironí jubilat, Ramon Franquesa Lloveras, va sol·licitar, els anys vuitanta del segle passat, a la basílica de San Giorgio Maggiore, que regalés a Catalunya un petit fragment de la relíquia de sant Jordi. La petició fou subscrita també per l’abat de Montserrat i per l’aleshores president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll Alentorn. Una delegació encapçalada pel prior de la capella del Palau de la Generalitat va recollir el tan anhelat fragment, que avui reposa també al reliquiari de la sagristia de la capella de la Generalitat. La memòria d’un instant anhelat durant segles.
