Lletra petita
L’heroi sense capa
“Actua sense pensar, per instint. Veu el perill i el primer que li ve al cap no és salvar la pell sinó ajudar els altres. Sense calcular que després seria considerat un heroi
Es diu Julián i és conserge d’un dels blocs calcinats de València. Si no fos per ell, la tragèdia hauria estat encara pitjor. Heroi anònim, d’aquells sense capa. Dels de veritat. Quan es va adonar de les flames, va anar porta per porta alertant tots els veïns, ajudant els més grans a baixar les escales, agafant el comandament de l’evacuació fins que no van arribar els Bombers. En pocs minuts va salvar moltes vides en una situació en què entenc que el primer que et venen ganes de fer és sortir cames ajudeu-me i allunyar-te tant com sigui possible del perill. Però històries com la d’en Julián són d’aquelles que t’enganxen i et reconcilien amb l’espècie humana. De solidaritat, de coratge i d’altruisme. De comunitat davant d’una tragèdia. I de modèstia, però de l’autèntica. D’aquell que fa les coses perquè li surten pràcticament del ventre. Perquè actua sense pensar, per instint. Perquè veu el perill i el primer que li ve al cap no és salvar la pell sinó ajudar els altres. Sense calcular que després seria considerat un heroi. I vet aquí la gran virtut de tots aquells que, com Julián, s’arrisquen en situacions extremes de manera altruista i segurament no guiats pels coneixements de la situació sinó per un no-sé-què que en podríem dir inconsciència, valentia, generositat, humanitat o una amalgama de tot plegat.
I mentre en Julián intentava evitar els focus dels mitjans de comunicació, a l’altra banda hi havia qui frisava per sortir davant de les càmeres. Com en totes les tragèdies, la desfilada d’autoritats no s’ha fet esperar. Que, per si sol, no hauria de ser criticable, tot el contrari. Però als fets em remeto, que dirien en seu judicial. València és, aquests dies, el centre d’atenció política. Gestos de solidaritat arriben de totes bandes. Compromisos d’ajuts a les víctimes, d’acompanyament. I molt de micròfon i molta càmera. I només faltaria que no anessin a donar la cara. Però, i després? Què passarà quan s’apaguin els focus? Com evolucionaran aquests compromisos amb les víctimes? Qui farà d’heroi sense capa?
