No fotografiar

En els meus viatges amb prou feines faig fotografies. Les fotografies que tinc és perquè les han fetes la gent que viatjava amb mi. Com que gairebé mai no faig fotografies, sempre estic actiu com a objecte fotogràfic i, per tant, surto a la majoria de fotografies, moltes més vegades que la resta de persones del grup amb qui viatjo. Sempre he admirat la gent que té habilitats fotogràfiques. Gràcies a amics que són grans fotògrafs professionals tinc noció dels diferents tipus d'objectiu, de la importància del diafragma, de certes tècniques en l'ús del flaix. Penso que la facultat de fer fotografies revela un caràcter observador, pacient, analític, capaç de compondre, àvid per analitzar i sintetitzar la realitat. El gran escriptor Juan Rulfo era també un gran fotògraf, i la minuciositat que exigeix la fotografia es deixa sentir en la seva literatura, i viceversa. Des d'una altra posició, primordialment estètica i sempre allunyada de la hipnosi fanàtica del dogma, comprenc molt bé aquelles faccions de l'islam que prohibeixen la fotografia perquè consideren que aquesta art implica competir amb les facultats creatives de Déu.

Amb el temps un aprèn a aplicar una estratègia tan senzilla com inevitable: presentar com a elecció voluntària allò que, al capdavall, és simplement una negació personal. M'he especialitzat a no fotografiar. Fins a cert punt s'ha de tenir molta condícia i perseverança per no fotografiar les teves filles, el paisatge que veus des de la finestra del teu estudi, els espadats de Moher, la Ciutat Prohibida de Beijing... Sota l'argument de viure l'instant i no distreure's amb cap propòsit fotogràfic que pugui rebaixar la intensitat de la immediatesa, sóc un expert a no fotografiar. Ho confio tot a la pel·lícula oscil·lant de la memòria.