Opinió

LA TRIBUNA

El valor de la paraula

Del contracte de Cesc Fàbregas a la reconeguda mentida d'un regidor

Del meu pare vaig aprendre que quan algú dona la seva paraula com a penyora d'un compromís, passi el que passi, aquesta paraula sempre s'ha de complir. Ell segurament ho havia après dels meus avis i jo he intentat transmetre-ho als meus fills. La paraula és un document, em deia.

Darrerament sembla que això no sempre funciona exactament així. Fins i tot a vegades sembla que rarament funciona així. Resulta que fins i tot en els casos en què la paraula que es dóna, entesa com a obligació de fer o no fer alguna cosa, no només es dóna verbalment sinó que a més a més s'escriu sobre paper i es firma, aleshores resulta que tampoc això pressuposa necessàriament que s'assumeixi l'obligació legal i (sobretot) moral que s'hagi de respectar el que s'acaba de pactar.

Fixem-nos en dos casos que poden ser el paradigma del que ara dic. El primer és molt popular i quan aquest article surti publicat segurament hauran passat coses que espero que no desvirtuïn el que vull explicar. Un magnífic futbolista nascut a casa nostra de nom Cesc Fàbregas i que en plena adolescència decideix emigrar cap al futbol anglès, ara vol tornar al seu equip de tota (?) la vida. Per aconseguir-ho, com que no ho pot fer sense incomplir el que té signat amb el seu actual club, utilitza aquest eufemisme tant conegut en el món del futbol que “no se sent feliç a Anglaterra”. Deixant a banda el sarcasme que suposa que un jove multimilionari que treballa d'allò que molts faríem de franc només pel plaer de fer-ho, gosi parlar d'infelicitat en els temps que corren, no em negaran que aquesta excusa no deixa de ser, com a mínim, sorprenent. Sigui com sigui la qüestió és que com que no se sent feliç decideix posar-se en rebel·lia contra l'equip que el paga (generosament) i passar-se pel folre tot el que va signar fa pocs mesos. Sembla que li sigui igual que hagués signat lliurement i molt ben assessorat un contracte que l'obligava (sí, sí, l'obligava) a respectar el pacte que assumia i que era precisament jugar a futbol amb aquell equip (i no amb un altre) a canvi d'una bona pila de diners. Sembla també que li sigui igual que això suposi una flagrant i palesa mostra de falta absoluta de seriositat i de compromís amb allò que va firmar. No importa. Ell no pensa complir el tracte i punt. Com que vol canviar d'aires troba moralment legítim incomplir un contracte rubricat davant de notari i a la vista de tothom. I aquí no passa res. Que vingui en Cesc a casa que serà benvingut. Nosaltres l'esperem amb els braços oberts i a més a més l'acollirem i el presentarem com el nou referent, ídol i model que han de seguir els nostres fills. La paraula donada se l'haurà emportat el vent.

L'altre cas és més domèstic. A Girona, l'endemà de prometre els seus càrrecs com a regidors a l' Ajuntament de la ciutat, un dels seus flamants membres va dir públicament que ell havia mentit quan havia promès en el moment de fer-ho que compliria i faria complir la Constitució. I es va quedar tan ample. Resulta que la seva paraula, donada solemnement davant la ciutadania representada pel Consistori, havia estat una mentida i una farsa i no tenia cap empatx a explica-ho amb evident satisfacció. No vull parlar de la poca habilitat política que demostra qui actua així, com si ignorés que un polític amb més recursos precisament potser diria que sí que pensa respectar i fer complir la Constitució.... inclosos aquells articles de la pròpia llei que preveuen la seva derogació. Uns articles que fins i tot permetrien, si hi ha prou majoria democràtica, proclamar, per exemple, la República Independent de Catalunya. Però això no se li va acudir. Li va resultar més fàcil dir que no pensava complir el que havia promès, i punt. I el que encara és més sorprenent: ningú, que jo sàpiga, ha semblat donar-hi cap importància a la vista de la nul·la reacció que hi ha hagut tant per part de l'opinió pública com dels polítics i dels mitjans de comunicació. En tot cas m'agradaria que quedés clar que no pretenc entrar en polèmica amb aquest polític ni amb el seu partit. Per això no esmento el seu nom, perquè penso que ara no importa. El que pretenc és anar més enllà de sigles o de persones fins arribar al que m'interessa i que no és altra cosa que posar a la taula del debat públic aquesta manera tan maldestra de transmetre uns valors que no em sembla que siguin bons. En els dos casos explicats, per suposat. En el del futbolista d'elit i en el del polític local. Perquè no em sembla gens bé, i no només per la meva condició de jurista, que arreli en la nostra cultura el sentiment que la paraula que es dóna (escrita o no) per assumir un compromís no serveix per res i que només ha de ser paper mullat.

I no em sembla bé i em sap greu especialment perquè, i amb això acabo, m'agradaria seguir pensant que el meu pare tenia raó i que la paraula que és dóna sempre ha de ser un document.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.