els fils d'ariadna
L'esclerosi de l'espanyolisme
Trobo gravíssim que la catalanofòbia continuï instal·lada amb naturalitat
En un dels murs del pati de l'escola de les meves filles han fet aquesta pintada: “Catalanes de mierda”. Cada dia hi passem pel davant. I cada dia espero (temo) l'instant en què elles em preguntin: per què han escrit això? De moment, encara no ho han fet. A mi aquest silenci em fa por: trobo gravíssim que la catalanofòbia continuï aquí, instal·lada amb tota naturalitat, amb tota condició de normalitat, tal com ja l'han coneguda, patida, assimilada i silenciada les generacions que precedeixen la generació de les meves filles. El dia que em preguntin per què algú ha escrit aquella pintada, espero no ser tan neci com per esbossar una resposta que les encadeni, a elles, a una espiral de ressentiments. Però també espero no ser tan injust com per plasmar una resposta basada en aquella actitud intel·lectual tan fraudulenta, que consisteix a parlar en abstracte, de forma ahistòrica i a mostrar una equidistant relació d'excessos entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, com si tots dos fossin la mateixa cosa.
Per bé que d'actituds totalitàries n'hi ha en totes les faccions, és evident que el nacionalisme espanyol no s'ha desfet de les seves rebaves xenòfobes. En canvi, malgrat algunes de les seves innegables contradiccions, el nacionalisme català ha dut a terme un importantíssim procés de depuració conceptual, pragmàtica, ideològica i de cultura democràtica. Desactivats políticament els conats de violència armada, fa lustres que el nacionalisme català contemporani aprofundeix en la raó democràtica, els drets, el sentit social i la lògica política. Mentrestant una grandíssima part de l'espanyolisme continua en una etapa predemocràtica i fonamentat en un suposat dret natural. Hi ha molts factors que ho demostren: un Tribunal Constitucional convertit en revàlida espanyolista del poder polític; una Constitució que limita l'acció política ja que recolza en el braç militar; una conferència episcopal que –a través de la teologia i potser altres substàncies psicotròpiques– impugna el dret a l'autodeterminació; uns ciutadans que demanen l'eradicació d'Òmnium Cultural; els que tinten de violència les parets d'una escola...
