Opinió

D'Espanya, no se'n fa mai broma

Els catalans no hi ha qui ens entengui perquè ens queixem fins i tot quan ens donen la raó. Quan Gregorio Peces-Barba Martínez, jurista eminent, un dels redactors de la Constitució i socialista des del 1972, es pregunta què hauria passat si, a mitjan segle XVII, s'haguessin quedat amb els portuguesos i haguessin deixat estar els catalans reconeix que les coses podien haver estat d'una altra manera i per tant que no estàvem fatalment condemnats a ser espanyols (ni els portuguesos a no ser-ho). Els fets que han passat són competència de la història; el que hauria pogut passar és afer de la literatura; els polítics viuen en la intersecció dels dos àmbits. Peces-Barba té tot el dret a fer-se aquesta pregunta i a concloure que segurament “nos hubiera ido mejor”.

Els catalans, almenys des de fa quatre segles, coincidim en el diagnòstic: ens hauria anat millor. D'acord que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú, però que no ens impedeixi congratular-nos-en la simpatia pels portuguesos, que amb raó quan senten parlar d'iberisme se'ls encenen totes les alarmes; el que toca és enviar-li notes d'agraïment i felicitació per haver saltat per damunt de la marejadora retòrica habitual –com allò que encara el 2001 deia el cap d'estat: que “mai no va ser la nostra llengua d'imposició sinó de trobada; a ningú no se'l va obligar mai a parlar castellà”.

Tot el que s'entén està bé, escrivia Oscar Wilde, i no ens entendrem mai si no ens remetem a l'origen. La Unió d'Armes creada pel comte duc d'Olivares per contribuir, tant si es vol com si no es vol, a l'esforç bèl·lic de la monarquia, que va portar a la revolta catalana de 1640, i el projecte, exposat en el Gran Memorial de 1624, de “reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència”, són la mare de totes les constitucions espanyoles hagudes i per haver. Des de llavors, als catalans els toca resignar-se a pagar i abstenir-se d'aparèixer en públic manifestant cap característica pròpia. I des de llavors el que se'n diu catalanisme polític
ha estat una sèrie d'intents d'alterar aquest projecte fundacional, sovint mirant de conciliar l'interès propi i el del conjunt. Aquests intents han estat sempre frustrats per via de persuasió o en últim terme a canonades, i ho continuaran essent. Que s'ho faci mirar qui
ho vegi d'una altra manera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.