Nadons robats, societat perduda
Esgarrifós és l'adjectiu que trobo més ajustat per descriure els casos de robatoris de nadons que anem coneixent i que van des de la postguerra fins a l'inici de la dècada dels vuitanta. Malgrat la repugnància que provoca conèixer aquests fets, no resulta difícil associar aquesta pràctica criminal ni amb les tenebres del franquisme ni amb la corrupció moral i social que es va emparar en la dictadura sota una falsa fidelitat ideològica, perquè n'hem conegut abans un bon nombre de barbaritats i aquesta només n'és una altra, ni més ni menys cruel que la resta.
Però el mal que fa tenir coneixement d'aquesta atrocitat esdevé encara més gran quan ens adonem que aquests delictes es van continuar cometent quan les institucions democràtiques ja havien fet un bon tram de rodatge després de reprendre amb plenitud la seva activitat. No és que hi hagi hagut mai cap motiu per pensar que en el context democràtic no sigui possible delinquir, perquè amb el pas dels anys més aviat hem pogut comprovar el contrari. És que ens havíem fet la il·lusió que en un règim de llibertats seria més ràpida i fàcil la persecució de delinqüents i que els valors inherents que han de ser propis d'aquest context serien suficients per eradicar qualsevol acció basada en la humiliació per raons de classe, gènere o ideologia, tal com ens tenia acostumats la dictadura del general Franco, o com han fet i fan encara règims d'escassa o nul·la legitimitat democràtica d'arreu.
I fa mal, també, comprovar que aquests casos es donaven amb la complicitat d'ordes religiosos i professionals sanitaris, dos col·lectius vers els quals la nostra societat ha professat sempre nivells superlatius de confiança perquè són dipositaris ni més ni menys que de la salut de dues coses essencials: el cos i l'esperit.
És per tot això que les denúncies presentades no poden quedar damunt la taula ni al calaix dels temes arxivats, ni tan sols per aquest elàstic concepte de la prescripció del delicte. Mentre els efectes d'una acció criminal pervisquin no hi hauria d'haver prescripció possible. I a tot l'Estat hi ha 1.500 denúncies (117 de les quals són a Catalunya) de persones que han estat víctimes actives o passives del tràfic de nadons. Mireu si n'és de viu, encara, aquest crim.
