Opinió

La imparable dissolució de França

A la plaça de la Bastille, a París, durant la celebració de la victòria d'Hollande en l'elecció presidencial, s'hi van veure moltes banderes que no tenen res de franceses; feia la impressió que alguns ambaixadors no havien pogut esperar a la recepció oficial i s'havien afegit a la festa. Fins i tot se n'hi veien algunes de països que havien estat colònies de França, com Algèria o el Marroc, cosa que un observador aliè a l'actualitat europea hauria pogut interpretar com una expressió d'afecte a la metròpoli i de rebuig a la descolonització; era exactament el contrari. Les banderes, si no van acompanyades d'armes de foc, no són ofensives, però vehiculen un missatge; el seu ús inescaient mai no és innocent. Els francesos han elegit un president multicolor que, vistos els entusiasmes particularistes que desperta, sembla cridat a atendre qualsevol interès abans que els de la molt unitària República Francesa; és clar que també tenen l'oportunitat de corregir la jugada d'aquí a un mes fent-lo cohabitar amb una majoria de dretes en el parlament. En tot cas, el debat sobre la identitat nacional, que Sarkozy va esgrimir però no va saber encaminar durant el seu mandat, no ha desaparegut i es reprendrà amb més virulència. Per dir-ho d'una manera un xic grollera donat que vivim temps bastant grollers, la integració europea –dintre la qual té un lloc preferent la política àrab menada per la pròpia diplomàcia francesa– està fent a França el mateix que França va fer a les velles nacions que hi havia a l'hexàgon: absorbir-les, esborrar-ne la història, dissoldre-les en una entitat superior. Un recent article en el Monde signat per diversos intel·lectuals immigrants o fills d'immigrats sentenciava: “Som a casa nostra… No tenim la intenció d'«integrar-nos» ni la d'«assimilar-nos» a un país que ja és el nostre.” Davant aquesta mena de plantejaments, que són els que s'estilen ara, el dipòsit dels segles no compta, la tradició cultural ha de ser ignorada. Abans hom canviava de país per viure en un que, per les raons que fossin, li convenia més; ara hom s'instal·la en un país per viure'n i amb la declarada intenció de canviar-lo. Res de nou, altres ho hem viscut abans; només que avui dia es fa més a l'engròs. Però això no es podrà fer, com potser des de dalt s'imaginaven, sense grans tensions. Ara ja, defugir el debat o negar l'existència d'identitats en conflicte és del tot inútil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.