Opinió

Autoestafa en el catalanisme

Tant en el món de la política com en el de les relacions professionals o privades hi ha dues maneres d'actuar que condueixen a un trencacolls segur. Em refereixo, d'una banda, a l'actitud pròpia d'aquelles persones que “no poden deixar de ser sinceres”, i, de l'altra, a l'actitud d'aquelles persones que mai no expressen amb claredat els seus principis, opinions o voluntats.

Costa d'entendre l'admiració que suscita aquest espècimen encarnat per la persona que “sempre diu el que pensa”. Algú que tingui aquesta naturalesa en estat pur sol ser un ésser dogmàtic, primari, egoista i imprudent. Sol ser una persona incapaç d'establir una prevenció cautelar entre les seves reaccions bàsiques i la necessària revisió crítica dels seus propis pensaments. És una persona que sol oferir una lectura simplista de la realitat (o blanc o negre), que sol abusar dels adjectius i que, com que no ha entès que un també ha d'aprendre a desconfiar d'ell mateix, crema etapes d'una manera vertiginosa i temerària, sense crear espais de reflexió o dubte. A l'altre pol, hi ha la persona que actua amb una ambigüitat malaltissa, i que de la indefinició n'ha fet un sistema de definició. No estem parlant de l'elàstic jonc, capaç de vinclar-se al màxim sense rompre's. Estem parlant de la persona que sempre està disposada a no declarar gaires principis morals o programàtics perquè d'aquesta manera no s'ha de comprometre amb res i pot navegar segons les indicacions arbitràries d'una brúixola que només assenyala els nords de la conveniència individual o d'una subsistència còmoda però mediocre.

Deixem l'àmbit digressiu i apliquem aquests dos modes generals de la naturalesa humana al nostre entorn polític. És admirable la claredat argumentada de polítics com Juan José Ibarretxe (la seva intervenció al Congrés dels Diputats l'1 de febrer de 2005 és una escola de fermesa política). Per contrast, un troba a faltar aquest principi de claredat en la immensa majoria de polítics catalanistes, autodissimulats i contradictoris fins a l'estafa, capaços d'aparentar que la bijuteria ideològica és virtut negociadora. Pot avançar un projecte polític que no s'expressi amb una claredat tan diàfana com argumentada? Com és possible, per exemple, que la intel·ligent i cristal·lina Patrícia Gabancho, mà de ferro i guant de seda, encara no hagi estat nomenada portaveu del procés sobiranista de Catalunya?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.