els fils d'ariadna
Els veritables antisistema
Cantants que defrauden hisenda, financers amb jubilació daurada a costa de l'erari públic...
El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, va pronunciar una conferència a Barcelona el 18 de juny passat, en què va remarcar que era molt urgent lluitar contra “la violència en totes les seves formes d'expressió”. En totes –totes? No exactament. De seguida va quedar clar que en boca del ministre l'adjectiu totes té un abast paradoxalment reduït. Per a Fernández Díaz, totes només fa referència a la violència de la guerrilla urbana, als hereus del maig del 68, als seguidors del nihilisme punk dels 70, als lladregots, als carteristes i als #no vull pagar. I igual que per a aquella tribu d'indígenes per a la qual l'infinit començava a partir del número tres, el totes del ministre s'esgota aquí, concretament a partir del número set.
En aquella mateixa conferència, el ministre va fer una altra aportació emblemàtica, d'ordre semàntic: “Els antisistema s'apoderen i s'aprofiten del sistema”, va dir. Però la pregunta consegüent és: qui són els antisistema? És una pregunta amb retorn de bumerang per al ministre. Perquè fins ara no són pas els “indignats” o els iaioflautes els que s'han “apoderat i aprofitat” del sistema, sinó precisament els suposats defensors del sistema, guardians que l'han saquejat fins a deixar-lo anorèxic. Ens referim, és clar, als financers, als gestors i a tots els que des del poder han practicat la corrupció, han defraudat o han governat l'administració pública sense cap vocació de servei públic. Anant a l'arrel de la paraula: ¿no són antisistema els que han teixit l'onerosa teranyina de Bankia? ¿Els vertaders antisistema no són precisament aquests/tes cantants que defrauden hisenda, els financers amb jubilació daurada a costa de l'erari públic, els expresidents de govern que acumulen tres i quatre càrrecs com a assessors d'empreses que molt probablement desconeixen? En una òrbita propera a Fernández Díaz, el conseller Felip Puig declara que “hi ha molta gent còmodament instal·lada en la crítica del poder”. És possible que tingui raó. Però en aquest ús violentat de la lògica i el llenguatge, Felip Puig s'oblida de dir que, sobretot, el que hi ha és “molta gent comodíssimament instal·lada en l'abús de poder”.
