Adreçadors de pobles
El primer ministre d'Hongria ha declarat fa poc: “Els hongaresos som un poble mig asiàtic que, a diferència dels pobles del nord, només funciona amb la força. És per això que, si és necessari per salvar la nostra economia, haurem de pensar en una nova fórmula que substituiria la democràcia.” L'origen del poble hongarès és una qüestió prou controvertida, però en aquest terreny no hi ha especulació innocent. Així com els alemanys van tenir el mite de la raça ària, els hongaresos esgrimeixen el seu lligam amb els pobles turcs de l'Àsia central quan senten la necessitat de desvincular-se d'Europa. Ara ho tornen a fer. Reinstal·lats sentimentalment en l'òrbita asiàtica, s'oposen a la influència germànica i sobretot a la presència de jueus i gitanos. Encara són a la UE, perquè els deu sortir a compte, però les paraules del primer ministre són un mal presagi per a l'ideal europeista; quan un governant parla d'anar més enllà de la democràcia se'ns haurien de disparar totes les alarmes.
Franco també esgrimia la necessitat històrica de lligar curt els espanyols perquè poguessin viure en pau i prosperitat. El seu règim va néixer maleint les decadents democràcies i després, acabada la Segona Guerra Mundial, va durar trenta anys argumentant que una democràcia a la manera occidental seria del tot inapropiada. Dissortats els pobles quan els diuen que són anòmals i excepcionals. Els catalans, com més va, més missatges rebem que remarquen la nostra condició insòlita.
Segons la Generalitat “les llengües dels catalans” són unes tres-centes, i la cultura catalana, presumiblement, es deu poder manifestar en qualsevol d'aquestes; ja no som una nació, som una torre de Babel. Hi ha qui troba compatible ser independentista i “estar emocionalment implicat” amb una selecció esportiva que representa la nació de la qual es vol independitzar; tant demanar seleccions nacionals pròpies per això? Hi ha qui, pensant en una aliança d'esquerres, amb l'estat propi com a objectiu, reclama “un líder amb una cultura personal castellana”; si és català, ni a les primàries no podrà anar? Amb tots aquests mites de nova planta, on ens volen dur? Contradiuen el sentit comú i la tradició catalanista; són directrius que vénen de dalt, no admeten debat i són d'obligat compliment, i, a empentes i rodolons, manifesten un estil autoritari de construcció nacional com si aquest país fes falta inventar-lo.
