des de l'estany

No ens estimen

Els conservadors alimenten els pitjors sentiments de l'Espanya mesquina. No són els únics

El president de la Generalitat, José Montilla, ha acusat el Partit Popular d'alimentar la catalanofòbia, cosa que, explica, produeix encara més desafecció dels catalans respecte de la resta de l'Estat. El President té bona part de raó; els conservadors alimenten els pitjors sentiments de l'Espanya mesquina, però ells no són els únics responsables que els catalans n'estiguem fins a la barretina, cada dia que passa, dels nostres conveïns espanyols. Espanya no ens estima. Com molt bé recordava l'historiador Joan B. Culla en un article publicat a El País, ja fa segles que els espanyols ens tenen en mal concepte. Culla es remunta al segle XVII per trobar la primera mostra d'anticatalanisme en dues cites de Quevedo que valen un imperi: «Son los catalanes aborto monstruoso de la política» i «el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios creó». L'anticatalanisme forma part del substrat mateix de la cultura política i social espanyola. Som el permanent enemic interior, que segles de bogeria han intentat anorrear a partir de la prohibició de la llengua, principal signe d'identitat del poble català. El patrimoni d'aquest odi visceral no el té la dreta espanyola; l'esquerra l'ha conreat quan li ha convingut, perquè dreta i sinistra comparteixen una mateixa tipologia de votant. La veu de Rodríguez Ibarra o de José Bono no ha estat desautoritzada pel PSOE. Aquests dos dirigents han atacat Catalunya a partir de negar-li el reconeixement com a país. Bono deia el 2006: «Per a mi i per a la majoria d'espanyols, constitucionalment i afectivament, només hi ha una nació, que és Espanya. La resta, diguin el que diguin, són les regions, territoris o entitats que la integren.» Si Quevedo ens tractava de «miserables», Rodríguez Ibarra ho feia d'«insolidaris», un eufemisme per dir el mateix. Als catalans, el govern de Zapatero ens ha pres el pèl durant un munt de mesos i malgrat el que es digui haurem d'esperar les liquidacions anuals per veure si el finançament que tan bé ens han venut és o no just per a Catalunya. I vivim amb l'amenaça constant que la voluntat popular no sigui respectada perquè un grup de jutges que són més lents que l'anar a peu poden decidir retallar una llei aprovada pel Parlament i el Congrés. De motius per estar farts, n'hi ha hagut sempre, l'únic que ara són més evidents perquè Catalunya sent que no pot desplegar tot el seu potencial. Nosaltres, però, continuem triant viure així, en un constant estat de consternació victimista perquè ells no ens estimem i nosaltres a l'únic que sembla que aspirem és que ens acceptin. Som un cas digne d'estudi clínic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.