Política

J.M. SOLÉ I SABATÉ

Catedràtic d’Història Contemporània a la UAB

La Diada Universal

És catedràtic d’Història Contemporània a la UAB. Primer director del Museu d’Història de Catalunya. Especialitzat en tot allò referent a la Guerra Civil i la postguerra, ha dirigit, escrit i coordinat diversos llibres d’aquesta temàtica, i ha estat autor de molts articles en publicacions nacionals i internacionals

L’Onze de Setem­bre català és un dia únic, la cata­la­ni­tat urbi et orbe. Hem pas­sat de fer mani­fes­ta­ci­ons mig insul­ses, dins el marc men­tal de l’auto­no­misme, on el desig de no massa par­ti­ci­pants superava la rea­li­tat del greuge con­ti­nuat any rere any, fins als dar­rers anys, en què, sobre­tot a par­tir del 2010, som exem­ple de par­ti­ci­pació, mobi­lit­zació i lluita a escala inter­na­ci­o­nal. Tot ha estat sen­tir-nos lliu­res per recla­mar la via d’un Estat repu­blicà propi.

En un món d’imat­ges, glo­bal i local (glo­cal), amb xar­xes soci­als crei­xent dia a dia, sense el fre de la premsa i els mit­jans al ser­vei del sis­tema, som els cam­pi­ons del repte a una democràcia sal­vatge com és l’espa­nyola. Una pre­tesa democràcia que té tots els for­ma­lis­mes que li demana la Unió Euro­pea i els paràmetres inter­na­ci­o­nals, tot això sem­bla prou cor­recte fins que la població per lliure arbi­tri i deter­mi­nació vol fer-ne ple ús. Ales­ho­res apa­rei­xen els vells fan­tas­mes del pas­sat, via ame­na­ces, poli­cies patriòtiques, calúmnies, mani­pu­la­ci­ons als mit­jans, adoc­tri­na­ment a par­tir d’un naci­o­na­lisme espa­nyol exclo­ent i uni­ta­rista i apa­rei­xent la cua del lle­gat d’una Dic­ta­dura de 40 anys que va mal­me­tre la vida de mili­ons de per­so­nes, via repressió san­guinària o via una moral i prin­ci­pis embru­ti­dors per a tot el con­junt de la soci­e­tat. Fins i tot per als matei­xos fran­quis­tes.

Tots havien per­dut lli­ber­tat, dig­ni­tat i civi­li­tat. I molts no l’han recu­pe­rat encara en estar atra­pats per les argúcies d’un Estat apa­rent­ment ferm, per una Cons­ti­tució en què el poder judi­cial deriva vers una poli­tit­zació par­ti­dista que exclou tot el que no és de matriu naci­o­nal espa­nyola. Per això avala la violència, d’aquí l’“A por ellos”, que som nosal­tres.

Espa­nya és forta en el pes de la població i en l’eco­no­mia en el con­junt de la UE, però feble fins a la covar­dia en el seu entra­mat del sis­tema de poder en què ni tan sols s’atre­veix a fer front al poca­ver­go­nya del rei borbó fugit per cor­rupte i frau­du­lent.

Com a colofó del que s’ha des­crit, la violència gratuïta, extrema, arbitrària, bru­tal con­tra la població en arri­bar a cul­mi­nar el que recla­ma­ven mili­ons de per­so­nes els suc­ces­sius 11 de setem­bre, i fet rea­li­tat en el referèndum de l’1-0 del 2017. El resum de tants 11 de setem­bre era obvi, Espa­nya no ens accepta, raó per la qual els cata­lans volem poder deci­dir el propi futur.

Uns con­ti­nu­ats 11 de setem­bre rei­vin­di­ca­tius d’afir­mació naci­o­nal que han fet caure màsca­res i ense­nyar les ver­go­nyes de par­tits fal­sa­ment ves­tits quan la veri­tat era que ana­ven i van des­pu­llats. Què se n’ha fet, del PSC-PSOE que defen­sava el dret a deci­dir? Una ombra tènue i des­gas­tada del vell PSOE històric, amb tants clarobs­curs que la història pròpia del par­tit amaga i la his­to­ri­o­gra­fia ofi­cial acadèmica no s’atre­veix a denun­ciar. I dels Comuns? Ara amb aquest nom després de tenir-ne altres de dife­rents. Un pas en fals polític per man­te­nir un pes­sic de poder, misèria de poder eixorc i erm –l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona amb l’immo­ral pacte amb Valls–, dei­xant pel camí la pre­tesa dig­ni­tat moral de la qual es deien hereus de la més pura posició política en venir una part impor­tant del seu pas­sat del PSUC històric, honest i exem­plar en la lluita con­tra el fran­quisme. De la resta, un desert d’ignorància i ignomínia.

L’11 de setem­bre de 2010 ençà ho ha des­mun­tat tot. El joc de car­tes espa­nyol uni­ta­rista exclo­ent ha cai­gut amb l’impuls de la gent mani­fes­tant-se per car­rers, car­re­te­res, pla­ces, pobles i ciu­tats. Anys de ver­ti­gen, on a la gent els ha cai­gut la bena dels ulls del que és en rea­li­tat l’Espa­nya ofi­cial, el règim del 78. Veure com és de debò la pusil·lànime premsa edi­tada a Cata­lu­nya que té el seu nord a Madrid. Igual que les ràdios i tele­vi­si­ons, i així els va. L’exem­ple més notori és TV3, que amb una sabata i una espar­de­nya els gua­nya l’audiència dia rere dia, mes rere mes, i any rere any.

Som on no havíem pen­sat ser després de tants entre­bancs, en un èxit uni­ver­sal de mobi­lit­zació exem­plar, única a tot el món. Cap país manté una ràtio tan ele­vada de mani­fes­tants pel nom­bre de població com nosal­tres, ni de lluny. Hem de seguir mani­fes­tant-nos, per damunt de poli­ti­que­ries, de bara­lles par­ti­dis­tes, hem acon­se­guit més del que fa pocs anys havíem somiat.

La força està en el con­junt de la gent, aquest Procés Naci­o­nal Català és l’exem­ple d’un movi­ment naci­o­nal impul­sat des de baix, des de la base de la soci­e­tat, tots el fem fort. Tots l’hem cons­truït, per això ens res­pec­ten, perquè ens temen. Saben que units ho acon­se­gui­rem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia