Política

AURORA MADAULA I GIMÉNEZ

Llicenciada en història per la UB

La manifestació de la Diada: un lloc de memòria nacional

Llicenciada en història per la Universitat de Barcelona. Màster en estudis històrics a la UB, pertany al Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals, de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona. Ha participat en diversos congressos i conferències, centrada especialment en l’estudi del nacionalisme basc i l’exili. Actualment és secretària segona de la mesa del Parlament de Catalunya.
La data de l’1 d’Octubre per sempre més quedarà lligada a l’imaginari nacional de Catalunya

Diu l’his­to­ri­a­dor Pierre Nora que els llocs de memòria són aquells on cris­tal·litza i es refu­gia la memòria col·lec­tiva.

La memòria col·lec­tiva dels cata­lans, és a dir, la suma de records, cons­ci­ents o no, i de l’experiència vis­cuda o recor­dada d’una col·lec­ti­vi­tat, es fa espe­ci­al­ment visi­ble des de fa molts anys durant la Diada Naci­o­nal de Cata­lu­nya, i en con­cret en les seves mani­fes­ta­ci­ons.

Les mani­fes­ta­ci­ons de l’11-S, com ara ens agrada ano­me­nar-les, han estat històrica­ment llocs de memòria on una part dels cata­lans recor­dava el setge de Bar­ce­lona de 1714 amb una mani­fes­tació en què es rei­vin­dica la nació, l’auto­go­vern i la inde­pendència.

Això és així mal­grat que alguns últi­ma­ment hagin vol­gut des­vir­tuar l’objec­tiu i el clam d’aques­tes mobi­lit­za­ci­ons. Les mani­fes­ta­ci­ons que es con­vo­quen durant la Diada, i ja en van unes quan­tes des que aquesta festa naci­o­nal es va començar a cele­brar a finals de segle XIX per com­me­mo­rar els màrtirs de 1714 al Fos­sar de les More­res (un altre lloc de memòria), tenen un caràcter de rei­vin­di­cació naci­o­nal que ens recor­den que la història té un paper fona­men­tal en la for­mació de la nos­tra consciència naci­o­nal. Aquest caràcter de rei­vin­di­cació naci­o­nal de les mobi­lit­za­ci­ons de la Diada, queda demos­trat en la nega­tiva a par­ti­ci­par-hi dels ler­rou­xis­tes de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona els anys 1912 i 1913, el crei­xe­ment de les ofre­nes i mani­fes­ta­ci­ons durant el període de la Man­co­mu­ni­tat (1914-1923) i durant el govern autonòmic de la Segona República (1931-1939) i sobre­tot, amb la pro­hi­bició de tota com­me­mo­ració durant el fran­quisme que, mal­grat la repressió, no va fre­nar les rei­vin­di­ca­ci­ons de l’opo­sició democràtica del cata­la­nisme amb exem­ples com l’orga­nit­zació de la Diada de 1964, que com­me­mo­rava el 250è ani­ver­sari de 1714 o la de 1971, on, per pri­mer cop des de la Guerra Civil, Els Sega­dors tor­na­ven a sonar a l’espai públic.

Les com­me­mo­ra­ci­ons de la Diada Naci­o­nal són un exer­cici col·lec­tiu de memòria històrica, però alhora for­men part activa de la cons­trucció d’una iden­ti­tat naci­o­nal for­jada en la història.

Amb l’adve­ni­ment del segle XXI, la mani­fes­tació de la Diada Naci­o­nal ha tor­nat a demos­trar que la nació és viva, adap­tant-se als can­vis polítics i sociològics que Cata­lu­nya ha expe­ri­men­tat, i con­ver­tint-se en un dels refe­rents mun­di­als d’orga­nit­zació de movi­ments soci­als.

L’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana ha estat la gran pro­pul­sora i orga­nit­za­dora de les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries a par­tir del 2012, eclosió pública del crei­xe­ment de l’inde­pen­den­tisme, con­ver­tint el car­rer i la Diada anual en una mani­fes­tació popu­lar, cívica, fami­liar i aco­lo­rida, lluny de les mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes dels anys vui­tanta del segle XX, molt més poli­tit­za­des, mino­ritàries i que sovint aca­ba­ven amb enfron­ta­ments amb la poli­cia.

Les mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves orga­nit­za­des per l’ANC, Òmnium i altres orga­nit­za­ci­ons de la soci­e­tat civil, con­ver­ti­des en expres­si­ons del naci­o­na­lisme cívic del cata­la­nisme, han acon­se­guit tres fites impor­tants: popu­la­rit­zar el movi­ment inde­pen­den­tista, inter­na­ci­o­na­lit­zar la causa cata­lana i pres­si­o­nar, sobre­tot a par­tir del 2015, la classe política per a la rea­lit­zació d’un referèndum uni­la­te­ral d’inde­pendència, que no hau­ria estat pos­si­ble sense la com­pli­ci­tat i col·labo­ració entre soci­e­tat civil i ins­ti­tu­ci­ons polítiques.

Però el moment polític actual ha can­viat. El pri­mer d’octu­bre del 2017 vam exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació votant en un referèndum d’inde­pendència que, mal­grat la violència exer­cida per part de l’Estat espa­nyol i el revi­si­o­nisme que se’n fa últi­ma­ment, van gua­nyar els que vota­ren a favor d’esta­blir d’una república cata­lana inde­pen­dent. La data de l’1 d’Octu­bre per sem­pre més que­darà lli­gada a l’ima­gi­nari naci­o­nal de Cata­lu­nya i s’afe­girà al que Pierre Bor­dieu ano­mena “el mer­cat dels béns simbòlics” que s’usen per a com­ple­tar la memòria històrica.

A par­tir d’aquí, DUI, 155, repressió, presó, exili, però també majo­ries inde­pen­den­tis­tes a les urnes que no poden ser igno­ra­des i que han de tenir tra­ducció política en les ins­ti­tu­ci­ons però també en les com­me­mo­ra­ci­ons i, sobre­tot, al car­rer.

L’inde­pen­den­tisme, mal­grat els pesi a alguns, és majo­ri­tari i és l’única sor­tida per a l’avenç social i naci­o­nal. Hem de tor­nar als car­rers, reco­brar la força, la lluita per la inde­pendència, la con­fron­tació con­tra l’Estat espa­nyol i recor­dar que tenim una república gua­nyada a les urnes i defen­sada pel poble, pen­dent de des­ple­gar a les ins­ti­tu­ci­ons.

Dig­ni­fi­quem la memòria per seguir cons­truint la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia