“Si els partits no fan propostes concretes, no hi haurà mandat clar”

És un llibre del qual vam començar a parlar ja fa més de tres anys. De fet, la idea va sorgir quan cercava per Amazon algun llibre sobre Catalonia i no en vaig trobar cap. Vaig pensar que calia un llibre que expliqués per què els catalans volem la independència, i amb els col·legues que signen el llibre ens vam posar a treballar per treure aquest petit llibre d’instruccions. Ens vam repartir la feia i vam buscar qui ens ho publiqués, però després va venir la pandèmia i ho va ajornar tot. La voluntat, però, no era explicar els fets d’octubre ni el referèndum; només expliquem els motius que ens han portat fins aquí. I per als que ja coneguin la història, el llibre els pot facilitar un fil argumental del conflicte, perquè crec que hem fet una feina rigorosa sense demagògia. A més, ves a saber quan tornarem a estar en el centre de les notícies com fa tres anys.

Es coneix superficialment. Certament hi ha hagut un canvi després del 2017, i ara quan dius que ets catalana la gent et situa al mapa i ja no mostren estranyesa. Se’ns coneix més que no pas fa sis anys; tot i així encara hi ha gent que, si bé recorda el conflicte pels esdeveniments de fa tres anys, ho veu com una cosa passatgera. En canvi, expliquem que el que ara succeeix ja ens passava fa sis anys i que ens continuarà passant fins que no se solucioni.

Sí, ho faig en relació amb el nombre de persones implicades i la xifra de forces policials desplegades. És un dels episodis de violència més brutal exercit contra civils des de final de la guerra. No trec gravetat ni importància a altres incidents amb morts i on les agressions eren de gent armada; el nostre va ser amb cops i algun tret de bala de goma, i afortunadament no hi va haver víctimes mortals. Això no treu que fos un episodi d’una violència insòlita en un estat que es ven com una democràcia exemplar.

Sí, però els països democràtics, federats o plurinacionals, que explícitament reconeixen la diversitat en el seu territori tenen instruments per atendre aquesta diversitat, com per exemple el Canada, Suïssa i fins i tot Alemanya, i evitar les tiranies de la majoria contra les minories. La defensa d’aquests col·lectius no costa gens d’entendre per una persona demòcrata. El que la gent no sap és que, en l’entramat institucional espanyol, la defensa de les minories en el moment d’engegar la Constitució del 1978 no es va resoldre bé, i en comptes de millorar ha empitjorat. S’havien de fer moltes coses amb aquella constitució, com ara rentar la cara al regim franquista. Es va permetre un cert nivell de descentralització a canvi de mantenir les estructures antigues i introduir la monarquia, però no es va resoldre res. En aquell moment va semblar que era un progrés i que ja milloraria, almenys així ho va vendre Roca Junyent; però ara hem vist que l’únic que ha fet és empitjorar, fins al punt que s’ha fet evident que Espanya no ofereix cap instrument per mitjançar en els conflictes. Ho havia de fer el Tribunal Constitucional, però ha optat per ser una instància judicial i participar de les decisions d’una part en contra de l’altra.

Totes les crisis polítiques semblen un carreró sense sortida, i la feina dels agents polítics que les volen resoldre és trobar-n’hi una, de sortida. Jo crec que n’hi ha diverses, però totes requereixen renúncies de qui té el control de la situació, que és l’Estat espanyol. Les hi poden imposar a través d’un diàleg o ho podrien fer agents exteriors? Crec que tot això no és viable, Espanya no atén a raons i no és un problema que no se li hagi explicat prou bé. Hi ha solucions i potencialment es troben en instruments institucionals com la Constitució.

Sí, però soc totalment escèptica. Espanya està còmoda amb l’actual correlació de forces i amb la situació actual, per tant mentre estigui així no té cap intenció de canviar res.

Els vots sempre compten, no menystinc les majories i donen força als seus representants, però Espanya no canviarà per les majories d’aquí. El que la pot fer canviar és la nostra actitud, les propostes, la capacitat de mobilització i la influència. No vull ridiculitzar els arguments de ningú, però simplement acumular vots no ens portarà enlloc. A més a més, el problema és que si l’únic que ens proposem és fer això, aquests vots no els acumularem.

No, el Parlament Europeu és una institució bastant de fireta. És un gran aparador polític, un espai de debati d’influència, però prou feina té per fer avançar propostes que afecten la Unió. No el veig com una eina per resoldre una crisi política concreta si no ho ha fet ni amb les crisi exteriors.

Vaig optar per no afiliar-me a aquest partit, però evidentment que n’hi parlo. Tinc la meva opinió sobre l’evolució del programa polític d’aquesta força política, però tampoc no tinc gaire més a dir.

Perquè no veig clar el projecte polític, no m’acaba de fer el pes. No estan fent una proposta prou concreta sobre els propers passos per assolir la independència.

El dia que hagi d’anar a votar hauré de triar el partit que menys em desagradi, i ara encara no ho sé. Crec que hem avançat poc. Es parla de confrontació intel·ligent i és un terme que no m’agrada perquè d’entrada tot el que es proposa se suposa que ja és intel·ligent. La independència només serà fruit d’un acte complementari entre les institucions catalanes portant a la pràctica el que el 27 d’octubre només es va enunciar i els catalans mobilitzant-se per defensar-ho. Quan? No ho sé, dependrà de quina sigui la composició del proper Parlament, però si la cambra catalana es constitueix amb partits que fan propostes poc precises, el Parlament no tindrà un mandat clar, i això em preocupa.

Sí, és clar, és normal, perquè si no hi ha un objectiu clar, precís i creïble, la gent no es mobilitza. L’1-O hi havia un missatge clar del que s’anava a fer i un govern amb majoria que també deia el que faria, i llavors va venir el referèndum. La gent hi estava d’acord i s’hi va jugar el tipus i va aguantar els cops. Estava molt clar què es defensava aquell dia. Potser quan a darrere hi hagi una causa concreta la ciutadania es tornarà a mobilitzar; n’hi va haver després de la sentència, però el moviment popular no va tenir una contraprestació per part de les institucions, ni el Parlament ni el govern van fer res.

Són vies que no depenen de nosaltres; quan arribin que m’ho expliquin. Si Espanya, com a estat membre de la Unió, retorna, com és la seva obligació, al camp dels drets humans, ha de posar fi a aquest comportament repressiu. Com ho farà? No és clar ni crec que l’Estat espanyol tingui clar que sigui això el que vol fer. És clar que la situació es resol fàcilment amb una amnistia, evidentment. I pel que fa a les altres vies, pot ser que puguin facilitar el diàleg polític, no ho sé. En tot cas, no és iniciativa de les víctimes de la repressió; són els repressors els que han de parar aquesta situació.

Sempre la mateixa: que és un afer intern. En la resposta institucional es treuen les puces de sobre, però això no vol dir que no tingui la seva utilitat, perquè es deixa constància. Tot acaba fent forat. La hipocresia de la UE davant el tema de Catalunya es còsmica, es preocupen molt pels drets humans de Hong Kong, però el que fa Espanya és un afer intern, quan és l’únic estat on hi ha presos polítics; no ho diem nosaltres, també ho denuncia Amnistia Internacional, i nosaltres els ho recordem sempre que podem.