Política

Llibertat, amnistia i...

Impulsors de l’Assemblea de Catalunya lamenten que mig segle després segueixi servint el seu lema, que culminava amb l’estatut d’autonomia com a pas previ a l’autodeterminació

Sellarès demana “deixar-se d’hiperventilació”

El novembre del 1971, reunits a l’església de Sant Agustí de Barcelona, un grup heterogeni d’entitats i partits a qui unia l’activisme antifranquista constituïa l’Assemblea de Catalunya, a redós del PSUC, eix vertebrador aleshores. Els anys a venir, en l’ocàs del règim, va convocar les principals accions de resistència i va encunyar les que serien grans reivindicacions de la transició: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.” “Estatut d’autonomia com a pas previ a l’autodeterminació”, matisava ahir, en un debat organitzat per la Fundació Irla a la Universitat Catalana d’Estiu, Miquel Sellarès, un dels seus participants des de l’inici, llavors en l’òrbita de la Convergència de Jordi Pujol. “Hi va haver reunions molt dures –rememorava–; hi havia fins a dotze grups d’extrema esquerra, dels quals només n’hi havia un independentista, el PSAN.”

“Reclamàvem el restabliment de l’Estatut del 1932 com a pas previ al dret a l’autodeterminació, tot i que després alguns se n’han oblidat quan hi ha hagut presos polítics per demanar l’autodeterminació”, confirmava i lamentava alhora Magda Oranich, també implicada des de l’inici. “De fet portem segles fent-ho, però seria molt feliç si cinquanta anys després aconseguíssim el que demanàvem”, etzibava. I és que l’advocada es fa creus que encara calgui reclamar el mateix que es pensaven que no haurien de reclamar mai més. Oranich, detinguda diversos cops en accions de l’Assemblea, lloa que llavors “hi havia més solidaritat” i que, tot i la transversalitat, tothom feia pinya. Fins i tot Johann Cruyff, poc després d’arribar al Barça. “Vam anar funcionant i ens vam saber moure gent de pensaments diferents, va ser un assaig de democràcia”, concloïa.

A una conclusió similar arribava l’exconseller Josep Huguet, que mesos abans, el març del 1971, ja havia participat en un primer precedent comarcal de l’Assemblea al Bages. Per a ell, potser “no es va aprofitar prou”, però va ser un exemple d’estratègia pacífica no-violenta i va practicar un model unitari i transversal “on cadascú jugava el paper que podia”, des de la legalitat fins a l’absoluta clandestinitat. Va ser així com es va ajuntar un mosaic on hi havia escoltes, professors de català, entitats culturals, folklòriques i excursionistes, sindicats o món universitari. Fins i tot part de l’Església. “D’això se’n deia conquerir espais de llibertat, perquè una forma de lluitar era ocupar aquests espais”, reflexionava, buscant paral·lelismes amb el present.

Si Huguet destacava col·lectius, Sellarès va destacar persones, com la d’un dels pocs diputats que repetirien als anys trenta i vuitanta, Josep Andreu i Abelló, que va fer el primer discurs de l’Assemblea, i tòtems com Josep Benet, Joan Raventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Carbonell, Pere Portabella... “Preteníem que a Catalunya hi hagués una oposició amb cara i ulls”, valorava. Sellarès, que el 2012 seria també un dels fundadors de l’ANC, deia que les dues entitats “no tenen res a veure”, ja que aquesta ja és independentista i la formen persones a títol individual. Això sí, acabava reclamant als “hiperventilats” que s’adonin del canvi de la societat i el que s’ha crescut en pocs anys. Ell proposa seguir el model basc, que fa funcionar l’autogovern mentre deixa als partits la reivindicació política. “Ara assentem-nos, deixem-nos d’hiperventilació i governem bé”, receptava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia