Societat

LUIS GONZALO SEGURA

EXTINENT DE L’EXÈRCIT

“L’exèrcit té una obsessió paranoica amb Catalunya”

“Aspira a intervenir-hi militarment, i molts sentien que el 2017 era el moment idoni”

“Les forces armades són d’ultradreta”

“Felip VI és ultradretà i es deixa estimar per Vox, si els repudia serà el senyal inequívoc que veu que el seu càrrec perilla”

“Qui ha fet més pel benestar dels militars és IU i ERC”

“Es remou Franco però qui Robles expulsa és un militar antifranquista”

Autor del monumental El libro negro del ejército español i del recent El ejército de Vox (Akal), l’extinent Luis Gonzalo Segura (Madrid, 1977) va pagar la denúncia de la corrupció militar amb l’expulsió el 2015, i ara analitza el soroll de sabres en manifestos i xats –un de destapat per ell– amb Catalunya al radar.

Si s’hagués expulsat el tinent general Mena el 2006 quan es va manifestar contra l’Estatut, el que ara veiem no succeiria”
Un xat de militars de la XIX promoció de l’Aire en què es parla d’“afusellar 26 milions de fills de puta” i bombardejar l’ANC, un manifest de militars retirats alertant que perilla la unitat d’Espanya... Són excepcions?
És estructural. A El ejército de Vox analitzo els resultats electorals on hi ha quarters militars, i hi ha desviació a favor de Vox, no del PP. No tenim un exèrcit conservador, tenim un exèrcit ultradretà. Registro més de trenta episodis ultradretans en les forces armades els últims cinc anys, entre ells el Manifest dels 1.000 a favor de Franco. I acaben tots en res, impunitat. Un episodi clau és l’expulsió del cap Marco Antonio Santos Soto: firma un manifest antifranquista de rèplica al franquista i l’únic expulsat en aquesta història és ell. Només hi ha dos expulsats en els últims vint anys per manifestacions ideològiques: ell i jo. I a Santos li fiscalitzen les xarxes socials i li troben com a falta greu que promou la firma a favor de la meva readmissió i que és republicà i està a favor del dret a decidir dels pobles català, basc i gallec –ell és gallec– i en contra de la condemna dels nois d’Altsasu. Que no es ridiculitzi dient que són 200 o 400; quan els demòcrates ho intentem mobilitzem trenta firmes.
La ministra de Defensa, Margarita Robles, sosté que no són representatius de l’exèrcit.
L’actual cap de l’estat major de l’exèrcit de Terra, Francisco Javier Varela Salas, és afí a la ultradreta i la ministra Robles ho aprova. Varela conclou que els valors de Santos són contraris a l’exèrcit i l’expulsa per una cacera ideològica i Robles firma l’expulsió. Un militar no pot ser republicà o avalar el dret a decidir? Però hi ha figures protegides pel sistema, com ara Tácito. Espanya és una gran ficció i per sostenir la ficció calen il·lusions: presentar Robles com a socialista i obrera forma part de la ficció. Robles va tenir com a assessor personal a Interior el general Enrique Rodríguez Galindo. I se li atribueix netejar Interior dels GAL! Robles té un caràcter fort i acaba fatal amb Galindo, però un demòcrata no té Galindo d’assessor. Robles és una gran estafa, és afí a les idees de dreta i d’ultradreta, disculpa els GAL, és gravíssim que sigui ministra de Defensa. Fa quinze dies desvelo el xat i no passa res, una remissió a la fiscalia que anirà a les escombraries. Alemanya expulsa ultres del seu exèrcit i Espanya hi expulsa demòcrates. Mentre el president treu Franco del Valle de los Caídos i expropia el Pazo de Meirás i crea la il·lusió de govern antifranquista, Robles expulsa un antifranquista i diu que la Legió, una unitat militar feixista responsable d’atrocitats, representa el millor d’Espanya.
Felip VI guarda silenci. Per què calla ara el rei que el 3 d’octubre del 2017 va sentir que havia de fer un discurs televisiu?
Felip VI és un ultradretà. Vox ha associat molt el seu creixement a elements clau de l’Estat: l’exèrcit n’és un i el rei, l’altre. Vox fa apologia constant de la monarquia i és anòmal a Europa: en cap estat la ultradreta fa apologia del cap d’estat, treballa per derrocar-lo i el té com a principal enemic. Vox porta molts anys fent apologia de la monarquia i el rei no ha sortit mai a repudiar l’extrema dreta i a demanar que deixin de victorejar-lo. Al contrari, s’ha deixat estimar. Podia no haver rebut Santiago Abascal i dir-li que és un enemic de la democràcia. Felip VI és militar i cap de les forces armades, té un Cuarto Militar de dotze militars de diferents gradacions i edats connectats amb les promocions i coneix la seva ideologia, i ell hauria d’haver deslegitimat l’ús que en fa Vox. El que es diu al xat necessàriament ho coneix Felip VI, i en tot l’exèrcit es té ple coneixement de què pensa Felip VI. I quan els militars li envien cartes, no és a un desconegut, és al company amb qui es relacionen habitualment. Si el rei repudia la ultradreta serà el senyal inequívoc que el càrrec perilla, mentre no corri perill ell no s’hi manifestarà en contra.
No hi ha sanció possible al militar retirat que juga a colpista?
Els militars a la reserva poden ser expulsats per falta greu. Si s’hagués expulsat el tinent general José Mena Aguado el 2006 quan es va manifestar contra l’Estatut, el que hem vist després no hauria succeït. En el cas de Mena, que tenia 44.000 soldats a les seves ordres, el coronel Fernando Abalo de Dios envia una carta de rebuig i el sancionen per haver defensat la democràcia. Bono desvela en les memòries com aborda el cas amb Zapatero, i conclouen que no poden fer res amb Mena i que només el militar superior el pot sancionar. I ha de ser Félix Sanz Roldán com a Jemad qui el sancioni perquè el cap d’estat de l’exèrcit s’hi nega perquè opina com Mena. A Alemanya el ministre hauria tallat caps. I ara Mena firma el nou manifest. El 2012 el coronel Francisco Alamán ja diu: “Independència de Catalunya? Per sobre del meu cadàver!” Tenim Juan Chicharro, ajudant del rei Joan Carles I i president de la Fundació Franco. Per què ara el xat? Defensa no ho sap? El mostro, té repercussió, i res. La sensació és que s’agita amb una intenció: potser els moviments creixien massa i algú al govern creu que se’n va de les mans i cal frenar-ho. Hi veig aprofitament de l’escàndol per fer una contraoperació: ara els xats tindran menys recorregut i els militars viuran una mena de paranoia i vigilaran més si hi participen i el que hi diuen.
En els seus llibres es fa ressò d’un somni de les forces armades: la intervenció militar a Catalunya.
A l’exèrcit hi ha una obsessió paranoica amb Catalunya i una aspiració d’intervenir-hi militarment. Sent que s’ha estat massa lax i que l’autonomia sobra, i que així es posaria fi a l’adoctrinament i s’ensenyaria als catalans el nacionalcatolicisme d’Isabel Díaz Ayuso segons el qual amb Crist neix la nostra civilització i Crist va morir per culpa dels catalans. Quan? Quan li donin l’oportunitat. Molts militars sentien que el 2017 era el moment idoni per a un desplegament militar i que ells controlessin la situació. Són tan fanàtics que no veuen que fins i tot sense intervenció el gran perjudicat de la salvatge repressió de l’1-O és Espanya. Quan es parla de cop d’estat al xat que jo publico a Twitter, és molt preocupant que només es diu que seria mal vist, res de no s’ha de fer o de moral. Fa deu anys era impensable que un català fos apallissat pel fet de voler votar, i ha passat, i va ser salvatge.
Un catalanista o pacifista pot dir que això no l’afecta?
Per descomptat que no. És un error dir “com que és l’exèrcit espanyol...” La policia també era espanyola i és la que et pega l’1-O. I els militars estarien disposats a tot per Catalunya. Per als catalans ha de ser essencial el desmantellament d’aquest sistema franquista.
De debò hi ha militars que voten Vox i estan agraïts a ERC, com va dir al febrer al Congrés, per propostes com la de posar fi a la justícia militar?
És al·lucinant i és així! Al final hi ha les lògiques personals i les contradiccions enmig d’aquesta ficció salvatge. El militar se sent maltractat per la dreta, i per descomptat pel govern actual. Els últims vint anys els dos partits que han fet més propostes i més han lluitat pel benestar dels militars han estat IU i ERC. I els últims anys també Bildu. I això genera contradiccions enormes que al final es resolen amb tensió i dient-se “Espanya és la pàtria i l’he de defensar”. Igual que en l’àmbit ciutadà: tots estem indignats, però no del tot, perquè “Compte! Primer lluita contra els catalans, que volen enfonsar Espanya!” Si Catalunya es resol i sense ETA, alguna cosa caldria inventar. Al final els militars no se’t presenten al Congrés exigint drets i que se’ls pagui correctament i la fi de la justícia militar perquè estan en un estat d’alarma i d’excepció que és la lluita contra Catalunya i un govern socialcomunista. Aquestes tensions permeten el maltractament que viuen.

L’estat ha viscut 93 assassinats d’ETA el 1980, 23 el 2000, 15 el 2001... Però és el procés el que agita els manifestos militars.
L’Estat aprèn a conviure amb ETA, que ha estat un malalt a l’UCI durant dues dècades. Però Catalunya és una fixació especial en l’exèrcit. Quan analitzo les xifres d’assassinats per ETA hi ha diversos salts, i un és el posterior al 23-F. És sorprenent que després que Joan Carles I ens salvi la democràcia el 1981, de cop baixi el nombre d’atemptats de forma tan dràstica, de 93 el 1980 a 32 el 1981. ETA ha estat utilitzada pel sistema com ho ha estat la ultradreta fent d’ariet. Agitar la tensió fa que la ciutadania accepti el que en un altre context seria inacceptable, perquè si mostres l’abisme la gent es queda on és. Els ultres són utilitzats com a ximples útils contra Catalunya, les estratègies de tensió nacional permeten cohesionar i evitar que es pugui pensar en altres coses. És clar que es podia haver buscat una solució amb Catalunya, però la primera interessada a no trobar-la era Espanya! Perquè aleshores ja has d’explicar per què hi ha altres problemes que no estan resolts. La ultradreta té una gran utilitat com a ximple útil del sistema, l’ariet que es pot agitar perquè els progressos es limitin. I així el PSOE pot dir de portes endins: “Escolteu, no podem anar més enllà, que aquests parlen de fer un cop d’estat.” Si elimines la ultradreta ja no pots dir que no pots eliminar la llei mordassa, que no pots derogar la reforma laboral... Sense ultradreta ens adonaríem que PP i PSOE són, en essència, el mateix.
Un militar com vostè s’explica la figura de Féliz Sanz Roldán?
És la gran pregunta! Què fa Félix Sanz Roldán? [Riu] Sent el Jemad, ell sanciona el tinent general Mena per l’Estatut. A partir d’allà, de Jemad salta al CNI com a cap dels espies, i quan arriba el PP ell es queda de cap del CNI, i torna el PSOE al poder i ell continua de cap del CNI fins que es jubila. Demostra fins a quin punt el CNI té un enorme poder per la informació que maneja: qui controla el CNI es converteix en un poder independent en aquest país. Està molt involucrat en tot el tema de Corinna i el rei emèrit... És un subjecte molt sinistre i tèrbol, es parla molt poc d’ell i és difícil que surti alguna cosa d’ell perquè continua havent-hi dossiers, i aquí tothom sap que si s’enfronta al sistema sortiran informacions personals. És una figura clau per l’enfrontament amb el comissari Villarejo. És curiós: tenim informacions del sistema només si hi ha una baralla interna. En el fons la qüestió entre Sanz Roldán i Villarejo és el reflex de la confrontació entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, són diferents nivells de confrontació. Si no hi hagués l’enfrontament entre Sáenz de Santamaría i De Cospedal potser no tindríem informació de Villarejo. De fet, Villarejo és un element prescindible: ell s’equivoca quan es creu imprescindible i quan creu que les seves informacions poden derrocar l’Estat. Evidentment que les seves informacions, si Espanya fos una democràcia real, haurien estat suficients per derrocar l’Estat i fer caure la monarquia... Però al final les informacions de Villarejo acaben sent tan intranscendents com el xat dels militars. Fixem-nos que el rei emèrit, en un acte gairebé de burla, s’ha permès regularitzar diners el Dia Internacional contra la Corrupció, el 9 de desembre!
La tragèdia de l’avió Yak-42, el 2003, és una gran metàfora de tot el panorama militar: negligència per abaratir el vol, 75 morts i el govern del PP barrejant cossos per fer un funeral d’estat de pressa, menyspreu a les víctimes... I el PP indulta el 2012 els únics tres militars condemnats.
I hi tenim Emilio Pérez Alamán, promotor ara de l’últim manifest, que és qui permet que aquells militars morin a Trebisonda (Turquia) en aquell avió ucraïnès i que hauria d’haver estat jutjat i condemnat. I en el cas hi tenim també Fernando Grande-Marlaska, que és d’extrema gravetat que sigui ministre de l’Interior ara i que com a jutge va vexar les víctimes del Yak-42 i els seus familiars arxivant les investigacions, igual que va arxivar les denúncies de tortures de Kepa Urra. Amb els accidents militars s’incorre en una presentació aïllada que evita veure que no són accidents sinó un defecte estructural.
El contribuent paga milionades pel submarí S-80 amb un propulsor que no el propulsa, vehicles BMR per a l’Afganistan en què no funciona l’inhibidor... Però la indústria militar és un negoci.
Els militars assumeixen que com a part de la seva feina són capaços de morir en negligències, i és esgarrifós. Robles diu que despesa militar és despesa social. De Cospedal et diria que això es compra per la pàtria, i s’ha acabat; no se li ocorreria dir que ho fa perquè és despesa social i crea ocupació. El PSOE ha de fer més piruetes que el PP, com quan ven armes a l’Aràbia Saudita i diu que són bombes intel·ligents i no mataran iemenites. L’engany és bàsic per sostenir la indústria militar. Si es veiés que els accidents no són accidents sinó negligències. En el propulsor del submarí hi ha Abengoa, que tenia Josep Borrell allà. La despesa militar supera els 20.000 milions anuals. Molts mitjans compren que la despesa militar espanyola no supera l’1% del PIB, i això no s’aguanta. La pedra angular i el que sosté l’engany al món militar i a Espanya és Catalunya.
Quan Pablo Iglesias va captar per a Podem Julio Rodríguez, el cap de l’exèrcit (Jemad) amb Zapatero, es va crear la imatge que pots ser militar i de Podem.
El capta i, tenint un Jemad, quina proposta ha fet Podem? Que hagi de venir jo al Congrés agafat de bracet d’ERC a demanar que es restringeixi la justícia militar és de vergonya! A Rodríguez el té Iglesias de cap de gabinet, després el vol col·locar d’alcalde a Madrid... Ell no és millor que qualsevol polític, a IU hi ha moltíssims polítics millors. El gran valor que té és en defensa. El trist és que allò va ser una operació de màrqueting de Podem per legitimar-se: per dir: “Ei, que no som els perroflautas que venim a destrossar l’Estat, perquè si fos així no hi hauria un Jemad amb nosaltres.” Quan Iglesias va negociar amb Sánchez la coalició, va renunciar a tots els ministres estructurals des del principi, i haver tingut Defensa amb algú com Julio Rodríguez hauria estat essencial. Podem podia posar sobre la taula que o es regenera l’exèrcit o no hi ha govern. A Sánchez li importa governar; a Iglesias, ser-hi.
Al libre ‘En la guarida de la bestia’ analitza l’assetjament sexual a la dona, amb casos com el del capità Juan Miguel Camarón Aparicio, condemnat per haver abusat sexualment de 28 dones aspirants a soldat de les quals era l’instructor.
En la informació militar no es parla mai de problemes estructurals; l’estratègia és la presentació aïllada dels casos. Del 2016 al 2019 hi ha taxes de denúncies entre quatre i vuit vegades superiors a les de la societat. Era molt senzill: agafes el nombre de denúncies i divideixes entre les dones que hi ha a l’exèrcit. I és escandalós! I què fa Defensa? Agafa les xifres i, en lloc de dividir-les pel nombre de dones, el divideix pel nombre d’efectius que són 120.000, amb la qual cosa falseja l’estadística perquè les dones no arriben al 14% del total. En el 100% dels casos en que la víctima era una militar, tenia un rang idèntic o inferior i el delicte ha tingut lloc en un espai militar; fins i tot en casos de condemna els militars han conservat el lloc de treball. D’aquí l’anacronisme i el contrasentit de tenir una justícia militar fora de temps de guerra i només per a militars. Un assetjament o agressió sexual no genera cap conseqüència fins que no és publicat: el cas de Zaida Cantera [ara diputada del PSOE i que va ser assetjada pel coronel Lezcano des del 2008] es dona sota el govern de Zapatero i no surt fins al 2014, i l’escàndol no esclata fins al 2015. Tenim que tres de cada deu dones abandonen l’exèrcit i no se sap per què.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia