Societat

LLUÍS MONT GIRBAU

CARDIÒLEG, IMPULSOR DE METGES PEL CATALÀ

“Ens hem de creure els nostres drets com a catalanoparlants”

Aquesta setmana l’Hospital Clínic de Barcelona ha patit les conseqüències d’un ciberatac que ha capgirat el seu funcionament. El doctor Lluís Mont Girbau, que és cap de la unitat de fibril·lació auricular del centre, ens atén enmig de la voràgine provocada pels pirates informàtics. La primera pregunta és obligada. Com se’ls ha complicat la feina?
Ha estat un atac molt greu i molt avançat tecnològicament, ha bloquejat tots els servidors i ens ha agafat de sorpresa. Hem hagut de tornar a fer la feina com fa vint anys: en paper. Sempre es parla de la gran fragilitat que tenen els sistemes actuals, que funcionen fantàsticament però que també es poden bloquejar. I és difícil fer plans de contingència quan el que fas cada dia amb l’ordinador està tan allunyat del que es pot fer a mà.
Parlem de la qüestió de la llengua. Com va sorgir la idea de Metges pel Català?
Va començar amb un grup de persones aquí, a l’hospital, que vam detectar una regressió imparable de l’ús del català. Això passa per múltiples raons: perquè hi ha gent que ha vingut de fora i no té cap coneixement del català, però també perquè aquestes persones no veuen la necessitat d’aprendre’l, ja que tothom se’ls adreça en castellà. Fa un parell d’anys es va posar en marxa un grup de dinamització lingüística. S’han parlat amb la direcció diversos temes, com ara disposar de software en català i, a nivell de personal, facilitar la formació de la gent. Saber català pot ser un mèrit, però no és un requisit per a la contractació. Llavors, si arriben professionals d’altres països i no veuen la importància de l’idioma, el català queda com una llengua ètnica, com qui parla urdú. Com a idioma de comunicació es manté el castellà, i aquest és el missatge que rep la gent. És feina nostra recordar que el català és oficial a Catalunya, no és la llengua d’una minoria ètnica. Els pacients d’aquí tenen dret a ser atesos en català. I han de saber-ho.
Al gener van impulsar un grup de Telegram. Els va sobtar la resposta?
Sí, va ser sorprenent. En pocs dies s’hi van apuntar gairebé un miler persones, i això vol dir que segurament, aquesta percepció que teníem nosaltres, molta altra gent de l’àmbit de la sanitat també la té. Es va pensar com un grup de metges pel fet que ens coneixem els uns i els altres i tenim problemes comuns. L’objectiu és fer una mena de laboratori d’idees amb propostes que siguin útils per a tot el sector de la sanitat. No hi ha cap jerarquia establerta però sí que hi ha deu persones que fem de promotors. Hem de pensar que si aquest grup es consolida potser haurem de crear una associació. De moment estem en fase embrionària.
En qualsevol cas, s’ha vist que hi ha un gran interès per aquest tema.
Segurament molta gent que pensava el mateix se sentia molt sola. Ara s’ha posat clarament sobre la taula el fet que hi ha una regressió de l’ús del català en l’àmbit de la sanitat, i que fins i tot estem fora de la llei a l’hora de donar el servei que els usuaris han de tenir. Que no es pugui atendre un usuari en la seva llengua és un dèficit. Hem de tenir en compte que el metge parla des d’una posició de superioritat. Si tu vas a l’hospital perquè tens mal de panxa, el que vols és que et curin, en la llengua que sigui. És molt difícil reivindicar drets quan estàs a les mans d’una altra persona. La gent pot pensar: “I si ara li caic malament al metge, què?”
Com a metges, quines mesures proposen?
Hem creat un decàleg perquè els professionals catalanoparlants els repassin i vegin què poden fer. No està pensat per obligar ningú, són simplement qüestions que sovint passem per alt, jo el primer. Escrivim els informes en castellà perquè hi ha residents que són de fora, perquè els tècnics de les cases comercials no parlen català... El decàleg és un resum de propostes fetes al xat i que hem recollit. Tendim a pensar que l’administració ha de fer i fer, però també hi ha coses que podem fer nosaltres.
Quin hauria de ser el paper de les administracions?
Haurien de vetllar pels drets, però suposo que és difícil quan hi ha tanta politització darrere la llengua i cada vegada que dius alguna cosa et titllen de racista. I si els usuaris no s’organitzen, perquè ja tenen prou feina, som nosaltres els que hem de mirar de donar el servei que marca la llei. Hi ha molta literatura sobre els beneficis d’atendre les persones en la seva llengua, perquè milloren els resultats sanitaris. Però, insisteixo, és que és un dret, un dret que no es respecta tampoc a les institucions privades. Al final es tracta d’una tasca de conscienciació: o bé abandonem el català i el deixem com a llengua ètnica, o bé ens acabem de creure que és llengua oficial i que l’ha de parlar tothom que estigui de cara al públic.
El vídeo de la infermera de TikTok va ser anecdòtic?
D’insults i actituds agressives te’n vas trobant en tots els àmbits. Crec que és una anècdota, però, que ha fet vessar el got. Ja fa temps que hi ha preocupació, i ara se n’està parlant més. I això és bo, perquè molta gent no coneix aquesta realitat. No sap que no hi ha prou metges ni infermeres i que s’han de contractar a fora. I això no vol dir que no siguin professionals excel·lents. Hem d’exposar que els hospitals tenen necessitat de personal, que la realitat és aquesta i que cal veure com es gestiona. El que no podem fer és amagar-ho.
Canviant de tema, i en relació amb la seva especialitat, les arrítmies. Són una malaltia o són el resultat d’una malaltia?

Primer deixem clar que quan diem “arrítmia” parlem en genèric. Una arrítmia és qualsevol trastorn del ritme del cor. Poden ser malalties en si mateixes o expressions d’una malaltia, les dues coses. Per exemple, si has nascut amb una arrítmia per un problema congènit, és una malaltia. Si has tingut un infart i com a conseqüència tens una arrítmia, aquesta arrítmia és el resultat d’una malaltia. També són un resultat quan tens una malaltia de les vàlvules cardíaques i com a conseqüència el cor es dilata, es fa malbé, s’altera l’electricitat del cor i llavors s’altera el ritme cardíac.
Electricitat?
Quan em pregunten si soc cardiòleg, sempre dic que soc electricista. El cor té una part elèctrica i jo m’encarrego d’aquesta part, des de posar marcapassos a fer tractaments de taquicàrdies, etcètera. Després hi ha la part dels lampistes —la cardiologia intervencionista o hemodinàmica—, que són els que posen els stents i que s’encarreguen d’arreglar les canonades, és a dir les artèries i les vàlvules. També hi ha els cirurgians cardíacs, els que arreglen tot això però obrint el pacient. I encara hi ha la part dels fotògrafs, els que prenen imatges. Hi ha tot de subespecialitats que són molt interessants i amb un gran desenvolupament. Tot el tema de la imatge en la cardiologia és espectacular, l’evolució que han fet les ecografies, els TAC, les ressonàncies..., és extraordinària, fins al punt que ha sorgit una nova especialitat. I finalment hi ha els metges que tracten directament els pacients, evidentment.
Pots tenir una arrítmia en qualsevol moment de la vida?
Sí, d’arrítmies n’hi ha moltes, ja hem dit que és un terme molt genèric i n’hi pot haver de molts tipus. N’hi ha de benignes i d’altres de més greus. Cada pacient és diferent, però generalitzant podríem parlar de dos grans grups: les bradicàrdies, quan el cor va més lent, i les taquicàrdies, quan va més ràpid. En el primer cas potser és necessari un marcapassos, i en el segon es pot tractar amb una ablació [per mitjà d’un catèter, que normalment s’introdueix per l’engonal, s’arriba fins al cor, on es bloqueja la part elèctrica que provoca l’alteració del ritme cardíac].
Es pot parlar de percentatges? Quanta població està afectada?
De fet, el 100% de la població tindrà alguna arrítmia en algun moment de la seva vida. Però si parlem de la més freqüent i sostinguda, la fibril·lació auricular, la prevalença és d’un 5% de la població. Si mirem la població de més de 80 anys, és un 10%. Amb l’edat van augmentat algunes arrítmies que són pròpies de l’envelliment. A la part de geriatria de l’hospital, el 30% dels pacients que ingressen tenen aquesta arrítmia crònica. Són molt prevalents amb l’edat, igual que els marcapassos per a les bradicàrdies, que molta gent a partir dels vuitanta ja necessita. D’altra banda hi ha les arrítmies en gent jove i cor sa, que venen de naixement i que no són tan freqüents, que poden afectar des de nadó, intrauterí. És un espectre molt gran.
Però es poden tractar?
Des de fa uns trenta anys, quan hi va haver l’explosió de l’especialitat, van aparèixer tota una sèrie de tècniques noves, des d’aparells implantables fins a catèters, que permeten fer tractaments molt eficaços. Quan jo vaig començar, pràcticament només diagnosticàvem, no podíem fer gaire res més, i passar a curar-les va ser un salt molt important.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia