Societat

GIRONA

Homenatge a Miquel Ruiz, el fotògraf que mai “et deixava a l’estacada”

“Rondinaire”, “tossut”, “torracollons” i “indisciplinat”, però també “inquiet”, “amable”, “sagaç”, “professional”, “solidari” i “ètic.” Tothom qui va tractar Miquel Ruiz, fotoperiodista d’aquest diari, hi podria afegir algun qualificatiu per glossar la seva figura. Sorneguer, bonhomiós i xerraire també li escaurien, però els citats anteriorment són alguns dels que van pronunciar els seus amics en l’acte d’homenatge a en Miquel, que va morir fa 40 dies als 69 anys. Perquè en Miquel era “cridaner”, sí, però mai “et deixava a l’estacada”, com recordava Enric Matarrodona, antic director d’El Punt.

El “cuc” pel fotoperiodisme li va néixer quan el 1979 va veure a la portada d’El Punt Diari la foto d’uns vedells llançats al riu. “Però si això passa cada dia a Fortià”, es va dir. Es va plantar a casa de Narcís Genís, aleshores corresponsal a l’Alt Empordà, però com que si no hi ha fotos no hi ha notícia, hi va tornar uns dies després amb unes imatges, les primeres que li van publicar. Aleshores encara venia roba als mercats, motiu pel qual se’l coneixeria amb el sobrenom d’en “Bragues”, i no va ser fins al 1982 que Genís el va fitxar. “Tenia molt bon nas periodístic”, va explicar.

Matarrodona va destacar la seva capacitat d’anticipació i de captar “l’altra cara del fet, la curiositat”. Tenia habilitat per plantar-se al lloc de la notícia, tot i que no sempre els seus estratagemes li sortien bé, com quan es va intentar colar a l’hospital de Figueres disfressat de prenyada per fotografiar un Dalí moribund. La barba, però, el va delatar. De “vivències, anècdotes i facècies” en van recordar també els periodistes Lídia Penelo i Josep Plazas. Com ara la persecució de pel·lícula al Cadillac que traslladava el cadàver de Gala Dalí de Portlligat al seu castell per poder datar la defunció a Púbol. O el cop de pal que li va ventar al cap un membre dels GAL a qui va fotografiar jugant a billar en un bar de Calonge. I és que el lema d’en Miquel –“primer fes la foto, després demana permís”– podia comportar certs perills.

Autodidacte i amb una gran capacitat per aprendre de tothom, com una “esponja”, en Miquel va saltar del fotoperiodisme local al global cobrint els estralls causats pel tsunami del 2004 al sud-est asiàtic o el conflicte entre Palestina i Israel. Però, per sobre de tot, serà recordat pel treball que va fer a Bòsnia, el seu “altre món”, durant i després del conflicte dels Balcans, on va prendre consciència de la “misèria” de les guerres. Cap de les seves fotografies, per les quals no va treure “ni un duro”, era de “sang i fetge.”

“Era capaç de fer les coses més contradictòries, però sempre amb sentiment”, va recordar Matarrodona. Només una salut fràgil a causa dels ictus i els atacs de cor el va apartar de la primera línia. Però, com ell mateix recordava en un vídeo, va viure la vida intensament fins al final: “La vida només té sentit si t’asseus a fer un entrepà al bar i t’estàs quatre hores xerrant i al final fas veure que has arreglat el món.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia