Societat

L'home que duia llenya a cremar

El marit de la dona desapareguda era analfabet i va començar a treballar en feines silvícoles

Es va dedicar a fer de carreter i una de les ocupacions era subministrar combustible a dos forns de calç

“L'avitenia una atenció especial als fills de la Ramona, com si hi estigués en deute per alguna cosa”

El món del delicte ha evolucionat molt poc. Un dels fets criminals més perseguits ara per la policia, el robatori de coure, ja s'estilava el 1917. El 26 de setembre d'aquell any el diari La Vanguardia informava d'una operació de la brigada d'investigació criminal que va permetre recuperar en un pis de l'aleshores carrer Conde del Asalto de Barcelona 81 quilos de fil de coure que havien estat robats de la Compañía Peninsular de Teléfonos. Amb un cos policial tan actiu, i amb tanta capacitat per resoldre fets delictius, costa d'entendre que la desaparició de Ramona Ossul, aquell mateix any a Castellar del Vallès, no fos denunciada per ningú davant de cap autoritat competent.

Tampoc ho va fer el seu marit, Anastasi Miralles, tot i que els Mossos d'Esquadra tenien presència a Castellar, com recollia aquell mateix dia del 1917 una altra informació de La Vanguardia relatant la intervenció d'aquest cos policial en l'incendi d'una fàbrica que va provocar greus danys. No hi ha cap constància de cap denúncia, ni cap investigació policial sobre la desaparició de qui almenys durant sis anys va ser la dona de l'Anastasi.

La Ramona havia nascut en una família de pagesos de Granera, en un mas que porta el nom del seu llinatge. Nou germans eren moltes boques per alimentar i de ben jove va marxar per guanyar-se la vida fora. Va trobar feina i refugi a Cerdanyola del Vallès on servia als que feien parada a la fonda situada al coll de Montcada. Un dels habituals de la posada era Anastasi Miralles, fill de Castellar del Vallès, analfabet i criat professionalment al bosc on feia tasques silvícoles.

Amb el pas del temps l'Anastasi va emprendre l'ofici de traginer, transportant mercaderies d'un lloc a un altre i també llenya a dos forns de calç de Canyelles i del mas Olivet que funcionaven al terme de Castellar. Barcelona era un dels destins de les càrregues de l'Anastasi i anant-hi i tornant-ne va tenir prou temps d'enamorar la jove que servia a la fonda de Cerdanyola; una dona alta, de cara rodona i ulls claríssims. El 4 de juny del 1911 la Ramona i l'Anastasi es casaven a l'església de Santa Anna, a Badalona, i van traslladar-se a viure al carrer Major de Castellar del Vallès. En sis anys van tenir tres fills i el més petit, en Manel, només tenia un any quan la seva mare va desaparèixer, el 1917.

Els fills que van quedar amb el pare van conèixer des d'aleshores una madrastra i amb el temps tres germanastres. Després dels fills van venir els néts i aquests recorden l'avi Anastasi com una persona de caràcter fort, un pèl brusc, però també atent quan volia i amb una obsessió pels costums fixos.

“Sempre, sempre dinava a les 12 del migdia i sopava a les 7 de la tarda. Tenia per costum fer-nos regal de Reis i un detall pel sant
de cada un de nosaltres”, recorda Paquita Miralles. L'altre nét, l'Anastasi, sosté que el seu avi tenia un tracte especial amb els fills de la Ramona, “com si hi estigués en deute”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.