Societat

Que els nens creixin

Una mare viu preocupada perquè els nens no guanyen pes, presenten un baix rendiment escolar i es cansen tant davant d'un llibre com d'una pilota

És la paraula màgica que invoca per sortir de la precarietat i no deixa de fer cursets tot buscant la seva oportunitat

Ho puc aprendre tot
i treballar del que sigui perquè els nens tinguin
el que necessiten

Fausto, el marit, no es pot quedar a l'entrevista perquè aquesta tarda l'han telefonat d'una empresa de neteja i hi ha de dur els seus papers. “A veure si començo demà mateix”, s'acomiada il·lusionat. Sembla que només serien vint hores a la setmana, però això ja és molt, és moltíssim, tant com entrar de nou en l'engranatge laboral després d'haver esgotat el subsidi d'atur i amb la família passant autèntiques penúries per tirar endavant.

Quan l'home surt, Yolanda Rodríguez, de 33 anys, i els seus fills, Àlex, de 7, i Kevin, a punt de fer-ne 9, ens fan un tour per les estances del seu senzill pis de lloguer, compartit també per dos canaris, dos periquitos, una carolina realment inquisitiva i una tortuga amorrada a la paret de la seva minúscula piscina. Són els convidats dels nens amb dret a permanència, i es nota que formen part del seu món més feliç. També fan servir una mena de walkie-talkie en desús per estimular la seva imaginació –Àlex es comunica amb Messi– i ens ensenyen un mòbil dels chachos que li falten peces però que per fora fa patxoca. La mare els demana que es posin a fer deures, però no ho aconsegueix: Els entreté més la desconeguda que els ha vingut a visitar. S'asseuen al seu costat mentre ella exposa el currículum amb l'esperança imprecisa que un diari pugui ser de més ajuda que els serveis socials: nascuda a Girona, EGB completada, experiència com a venedora de fruita i en el sector de la neteja, sense feina des que va quedar embarassada, amb un curs de cambrera d'habitació dins dels programes laborals de Càritas i apuntada a un altre com a mossa de magatzem: “Ho puc aprendre tot, puc treballar del que sigui per donar als meus fills el que necessiten”, recalca, i en un moment que els nens surten del menjador comenta molt preocupada que no creixen –el gran pesa 16 quilos i el petit, 12, assegura–, que es cansen massa, tant davant d'un llibre com d'una pilota, i que els costa molt estudiar. La pediatra li diu que tingui paciència, que ja guanyaran pes, que poden menjar de tot. I de gana, en tenen; al menjador de l'escola, si poden, repeteixen. I a casa, al matí no els falta mai el got de llet proporcionat pel Banc dels Aliments o per alguna veïna o per l'avi que estira la seva baixa pensió, com ha fet ara, pagant 30 euros per a una propera excursió a un zoo. Els diners no arriben, ni per al lloguer del pis, ni per a l'aigua, ni per a la llum, però viuen a la Font (de la Pólvora), un lloc on “tothom s'espavila”. El més important és que els fills pateixin al menys possible la pobresa que els envolta. La perspectiva, sempre, és el dia a dia, i aquest vespre la família soparà els macarrons que han sobrat del dinar, potser celebrant que el pare ha tornat a trobar unes setmanes de feina.


ui?

Yolanda Rodríguez intenta tirar endavant els seus fills


L'índex de pobresa infantil augmenta a Catalunya



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia