Societat

A prop i lluny del terror

Catalans que viuen a la capital francesa expliquen com van viure els atemptats de divendres i les hores posteriors, amb les dificultats per tornar a casa i l'angoixa dels familiars

Assumeixen les dificultats per tornar a fer vida normal en un país tocat per la tragèdia però també que els francesos intenten oblidar el drama

“En sortir del metro, la gent es va llançar a córrer”, relata Víctor Cardona, menorquí que viu a París

La mateixa tristor, la mateixa impotència i pena al cor, tot i ser a mil quilòmetres de distància. Francesos que viuen a Barcelona i catalans establerts a París es mostraven dissabte i ahir diumenge igualment corpresos per uns fets que van conèixer cadascú en la seva intimitat i que els van deixar penjats de les notícies fins a altes hores de la matinada, tranquil·litzant la família i els amics que passaven ànsia a través de les xarxes socials i buscant notícies dels seus quan no en sabien res. Una tímida concentració el migdia de dissabte a l'Arc de Triomf català, per al condol a les víctimes de la massacre. Cafès freqüentats per expatriats amb la televisió amb cadenes franceses, com ara al Cafè Emma del carrer Pau Claris, on l'encarregada explicava que l'endemà dels atemptats a les taules de francesos no es parlava d'altra cosa.

Valérie Bonnotte, responsable de públics del Mercat de les Flors, explicava dissabte a aquest diari que la matinada anterior l'havia passada pràcticament “mirant la televisió i internet”, buscant notícies dels amics que vivien a la zona, que sortien pels districtes 10è i 11è en el temps d'oci. “Ara, tothom està esperant, està en estat de xoc”, explicava. Alison Moss, estudiant catalana filla de francesa i amb forts lligams a París, es va assabentar dels fets al cinema, divendres a la nit, quan era a Barcelona. “Ha estat realment terrible –es lamentava–, però no m'estranya, hi ha molta tensió al país.” Demà, havia de volar a París i no tenia interès a cancel·lar el viatge, però no estava segura si la cita concertada l'acabarien anul·lant.

A mil quilòmetres de distància, Víctor Cardona, menorquí que viu i treballa a París, explicava dissabte que la trucada de familiars i amics el va avisar de què passava. “Sortia de la feina i no en sabia res. Vaig tardar un parell d'hores a arribar a casa perquè al principi no sabia què fer. Vaig acabar agafant el metro abans que el tanquessin i la gent tenia molta por”, explica. “Mai no havia viscut una cosa així. Normalment, ningú no parla amb desconeguts al metro, però allà tots ens preguntàvem què estava passant, hi havia molta companyonia”, relata. Quan finalment va baixar del metro a la seva estació, “la gent va sortir corrents cap a casa”. Estaven atemorits i buscaven un recer segur. “Mai no havia vist res igual”, diu. “Només fa dues setmanes que m'he mudat de pis i no conec els veïns, però en arribar em van dir que em tanqués a casa, que no sortís”, relata. “El dol serà més llarg perquè la ferida és més profunda”, es plany.

A Laia Fibla, catalana que estudia i viu a París, la visita del seu xicot la va salvar de viure els fets de més a prop. “M'havien convidat a una festa que se celebrava a 300 metres de la sala Bataclan, però com que havia vingut el meu xicot, vaig decidir no anar-hi”, explica. Si no hagués estat per ell, està segura que hi hagués anat. “Visc al districte 17è, o sigui que els fets em van agafar molt lluny i no tinc por, però això m'ha fet reflexionar. Hi vaig molt, pels districtes 10è i 11è, amb els amics i és una zona per què podria haver passat tranquil·lament”, diu. L'endemà dels fets, Fibla va sortir al carrer a comprar, perquè al seu barri tot estava obert. “Però hi havia un silenci semblant al que hi va haver l'endemà dels atemptats a Charlie Hebdo –diu–, una tensió general i molta tristesa als carrers.”

Victòria Combalia, crítica d'art catalana que es trobava a la capital francesa per feina, també va veure la por als carrers. L'endemà dels fets, va agafar un tren “i anava pràcticament buit, només hi veies gent jove; molts havien anul·lat el viatge”, explica. Combalia sortia divendres a la nit d'una subhasta de fotografies de Dora Maar quan va conèixer els fets. “La sensació de seguretat va ser immediata, el desplegament de policies i d'ambulàncies va ser brutal”, explica. Aquella nit, la va passar enganxada a la televisió. Com també ho va fer Francesca Bouillon, de 80 anys, que en fa 59 que viu als afores de París. En conèixer la notícia es va quedar “accrochée [‘enganxada'] al sofà”, diu. “Em va avisar una germana que viu a Barcelona, perquè el seu fill, que viu a Toronto, li ho havia explicat.” La mateixa pena i la mateixa por, que ja havien fet la volta al món.

L'amic d'un amic a qui van disparar.
Sílvia, periodista catalana que treballa per a una cadena de televisió d'esports, va saber dels fets a casa d'una amiga, on havia anat a sopar. S'hi va estar fins a la matinada, intentant localitzar amics, com aquell que estava al futbol a l'Estadi de França sense internet però rebent missatges que li preguntaven si estava bé. O aquella amiga, que volia entrar a un dels locals tirotejats i a qui finalment no van deixar entrar “perquè era ple” o l'amic d'un amic seu que es va salvar a la sala Bataclan tot i rebre un tret en un peu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia