La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Muntar una operació en benefici propi enmig d’una tragèdia és una cosa que té molts noms. Poseu-hi el que vulgueu. Si Joan Carles I va aprofitar-se d’una circumstància política i militar encoratjada per ell mateix, el cop d’estat del 23-F, ara el seu fill ha decidit estirar el fil de la dana per consolidar, o intentar-ho, la seva imatge d’un símbol que està per sobre de tots els polítics. La pensada és bona. “Mentre tots els senyors i senyores als quals voteu són uns inútils rematats, tant els de dretes com els d’esquerres, aquí soc jo com a salvador de la pàtria.”

I heus aquí que apareixen, no pas casualment, militars al govern valencià, senyors que apel·len a la unitat més enllà –quina por– d’allò que en diuen diferències polítiques. Com si el País Valencià fos Bòsnia. Ara, tots a fer cas. El senyor Francisco José Gan Pampols, tinent general de l’exèrcit, no ha vingut pas del no res, igual que el seu segon en aquest nou experiment de govern d’unitat “nacional”, el general de brigada Venancio Aguado.

El cap de l’exèrcit espanyol ja sabem qui és. Aquestes coses no les fa el pobre Mazón sense el permís de més amunt. Amb els nomenaments ja calents, els reis van poder passejar amb un aire més triomfal per Xiva, Utiel i la rambla del Poio, amb ovacions i tot. Res a veure amb el petit cop d’estat que havien muntat alguns ciutadans uns dies abans a Paiporta.

Els més de 200 morts sobre la taula serviran, deuen pensar a la Zarzuela, com a mínim per restablir el bon nom del Borbó al País Valencià i posar-se a la butxaca sobretot els que ja abracen aquesta causa anomenada de l’antipolítica. Tots els polítics són uns inútils, però el rei, és clar, és una altra cosa. És un militar, un descendent de l’home dels pantans i un símbol que tots els de Vox poden considerar que és dels seus.

L’episodi del 23-F va ser prou lamentable i va tenir el seu risc, però al capdavall no hi va haver cap víctima. Aquí n’han calgut unes quantes, i totes civils i desvalgudes, perquè el rei i els seus militars hagin fet el seu propi cop de timó després que una manifestació de més de cent mil persones demanés el cap de Mazón. Que moltes entitats catalanistes estiguessin al capdavant d’aquella demostració de força contra els ineptes del govern, tampoc va agradar a l’Estat, concepte que inclou el PP, el PSOE i tot el que ve al darrere. En canvi, la dupla militars i reis és un factor indestructible des de la primera restauració borbònica.

L’apropiació cultural i el domini polític de Castella sobre tot allò que un dia van representar els Països Catalans es veu d’una manera cruenta aquests dies a València arran de la crisi de la dana. N’és un exemple un dels grans referents històrics que compartim, el rei Jaume I. A València ja és oficialment Jaime I i cada vegada ho serà més a les Illes i ja no diguem de l’Aragó, comunitat governada per fanàtics anticatalans.

La gran base militar des de la qual l’exèrcit espanyol coordina (o ho intenta) les operacions a l’Horta Sud l’han batejada precisament amb el nom de Jaime I, deixant clar que si un dia hi va haver un monarca que va dominar el Mediterrani va ser tan espanyol i borbó com Fernando VII. Parlant de Borbons, el d’ara, Felip VI, s’ha passejat aquesta setmana enmig dels militars precisament en aquesta base. Ho ha fet amb el seu uniforme de cap dels exèrcits evitant cap desdeny cap a la seva persona. No es repetirà un episodi com el del fang. Quan torni a passejar per Paiporta o qualsevol de les altres viles anorreades per l’aigua, estarà tot sota control.

S’ha de dir que la coneguda base que l’exèrcit de terra té al País Valencià està situada a Bétera (Camp del Túria), una de les poblacions que el botifler Cristóbal de Moscoso –primer comte de Torres-Torres– va destruir i cremar durant la Guerra de Successió quan l’exèrcit de Felip V va descobrir que la població havia donat suport a la causa austriacista i als combatents maulets.

La Corona de Castella va començar la feina a València fa més de tres-cents anys, però ha estat en les últimes dècades quan des de Madrid s’ha aconseguit desnaturalitzar el nacionalisme i sobiranisme valencià per convertir això que ells en diuen “comunitat” en una mena de segona província de Madrid, la seva platja, com en diuen alguns. La capacitat de resistència de les institucions pròpies, com la Generalitat, ha estat tan nul·la que fins i tot els socialistes, que tenen un partit que porta en el seu nom País Valencià, ha renunciat a usar el terme per temor que la reacció castellana els enviï a la famosa paperera de la història.

Malgrat els insults que van rebre Felip i Letícia, el País Valencià actual és la història d’un èxit, el de l’assimilació cultural. Els francesos, tan republicans com són, han fet el mateix amb la Catalunya Nord. Quedem nosaltres, al mig, exposats al mateix perill. Som els següents de la llista...

Felip VI i Letícia van anar diumenge passat a l’era de Paiporta. No van trobar pols, però el fang, o si voleu la merda, els va arribar al coll. No només en el sentit literal. Per primer cop el monarca va entendre que si ell representa l’Estat i l’Estat és incompetent, doncs ell també ho és. No només el pobre Mazón i l’espavilat de Sánchez van pagar els plats trencats de la tragèdia. Per molt que la campanya per netejar la imatge del Borbó comencés just en el moment en què les boles de fang voleiaven sobre el seu cap, hi va haver fets contra els quals ni els seus més grans aduladors van poder lluitar.

La repercussió dels mitjans internacionals no va ser sobre el “rei valent” dels espanyols, sinó sobre l’allau d’indignació que es va trobar al País Valencià i sobre la ridiculesa de muntar una operació de visita a la zona zero mentre els voluntaris i els equips d’emergència, pocs, encara no donaven l’abast per netejar un poble reduït a miques per culpa d’inútils que tenen nom i cognoms.

Per acabar-ho d’adobar, el rei no tan sols va veure com els seus súbdits li deien de tot, sinó que va decidir aturar-se per consolar alguns joves i, oh, casualitat, va resultar que aquests tres o quatre vailets que buscaven el seu minut de glòria eren cadells de l’extrema dreta espanyola, o sigui nazis de cap a peus. Felip els advertia que fessin cas omís de les boles i de les presumptes grans mentides que corren per les xarxes, sense estar al corrent, o sabent-ho perfectament, que estava parlant precisament amb els que s’encarreguen de difondre-les. Quin panorama.

Així, l’escena que alguns van pretendre difondre com la d’un rei coratjós davant la població va ser en realitat una bona metàfora del que és Espanya ara mateix. Els voluntaris i els habitants del poble i la comarca, abandonats a la seva sort des del primer dia, i el monarca discutint sobre fake news amb un parell de ximples. La xerrada s’hauria posat més interessant si hagués sorgit, parlant de notícies certes o falses, qüestions com el patrimoni de la família reial. Sembla que tot el que se sabia i no es va dir durant cinquanta anys de l’emèrit no era precisament mentida.

Si tan valerós i intrèpid és aquest rei dels espanyols, també hauria pogut venir el 3 d’octubre del 2017 a “calmar” els catalans. Aquell dia, però, no hauria trobat cap feixista pel camí que l’hagués pogut salvar d’una pluja d’urnes ben merescuda. En tot cas, t’esperem per a una propera ocasió.

Enmig de la tragèdia del País Valencià i també de la incompetència política va sorgir la figura que havia de salvar totes les víctimes, vives i mortes, de la maleïda onada freda d’aquesta setmana. Va comparèixer, com si fos un dictador africà dels anys setanta, vestit de militar de nyigui-nyogui, el rei dels espanyols donant per fet que ell seria el primer de tots a anar a la primera línia de foc, en aquest cas d’aigua, per combatre les hostilitats meteorològiques que inundaven bona part de l’antiga Corona d’Aragó.

Donant per fet la seva inutilitat, en el sentit literal de la paraula, va oferir paraules de consol a posteriori, quan els morts ja es comptaven per desenes, i va posar al servei del poble un exèrcit que presumptament lidera. Les unitats d’emergència van actuar tard i malament, però cap responsabilitat serà seva. Paradoxalment tots els polítics espanyols es tiren les pedres els uns als altres però miraculosament el Borbó i els seus militars tots són sacralitzats com si el papa Francesc ho hagués proclamat en una homilia a Roma.

El més entendridor de tot plegat és aquesta dèria de Felip VI de disfressar-se cada dia d’una cosa diferent com a fórmula per enganyar els seus súbdits que cada dia té una feina diferent i que qualsevol dia tindrà un atac de pànic per l’estrès que l’envolta. En la copa Amèrica de Barcelona es va presentar vestit de mariner disposat a fer la primera comunió i en els grans àpats se’l veu sempre vestit de vint-i-un botó. El rei, ho sabem, no té feina, però el seu sastre deu parar boig.

La figura de Felip VI parlant seriosament amb els mitjans sense demanar ni la més mínima disculpa després d’un drama històric resumeix també quina responsabilitat considera ell que té en qualsevol cosa que passa al seu estat: zero. És una família, de fet, que només ha demanat perdó en els darrers quaranta anys per haver matat un pobre elefant. Ja sabem que és greu, però entre això, muntar un cop d’estat o quedar-se milions i milions de dòlars, encara hi ha algunes diferències.

El rei d’ara es pensa, o li ho diuen, que la seva imatge pública és cada vegada més acceptada pel rictus de seriositat que fa quan una cosa va malament i pels petits somriures que mostra quan es troba en un ambient distès o favorable. La realitat, amb tot, és molt més crua. Els joves que passen de la política també ho fan de l’aristocràcia medieval. O es converteixen tots els Borbons en uns influenciadors a les xarxes o a la llarga faran més nosa que servei a la seva “pàtria”.

TVE va sorprendre el 12 d’octubre passat, en plena festa de la Hispanitat, emetent el documental Colón ADN, su verdadero origen, sobretot per les conclusions teòriques a què arriben els seus autors basant-se en l’ADN del mateix descobridor d’Amèrica i el seu fill, tots dos enterrats a Sevilla. Resulta que Isabel, dita la Catòlica i de Castella (no ho oblidem), hauria estat enredada perquè pagués l’expedició suïcida a les Índies no només per un plebeu probablement valencià –o sigui de la corona d’Aragó–, sinó per un jueu!

El defensor de la gran tesi jueva de Colom, Francesc Albardaner, també havia estat un dels principals investigadors de l’origen català del descobridor, però en el seu discurs final del programa es decanta més per considerar-lo valencià –fill d’uns teixidors–, sense descartar que fos de qualsevol altre indret de l’“eix mediterrani”, sobretot de la península Ibèrica, ja que en zones d’Itàlia, com Gènova, els jueus ja havien estat expulsats anys abans. Si el resultat final del documental hagués estat que Colom era, sens dubte, jueu i català, la cosa hauria estat de traca, perquè la historiografia oficial sempre ha negat aquesta possibilitat.

Lògicament, en les reunions amb els reis de Castella, Colom amagava el seu vertader origen i la seva religió perquè precisament el 1492 va ser quan es va ordenar l’expulsió dels jueus en els territoris dels reis catòlics. En el programa, de fet, es deixa entreveure que al palau reial hi havia una certa conspiració entre molts jueus que amagaven el seu origen, començant pel duc de Medinaceli. D’aquesta manera, aquesta gent va propiciar que l’aventura del navegant arribés, contra tot pronòstic, a bon port.

Els investigadors de la Universitat de Granada, els autors del reportatge, també van estudiar amb ADN la possible vinculació de Colom amb Mallorca, una altra teoria molt estesa segons la qual hauria estat fill del príncep de Viana i nebot directe de Ferran el Catòlic. D’aquesta manera hauria tingut via directa amb els reis. Però res, teoria descartada. Colom tampoc va ser, malgrat els esforços dels defensors d’aquestes investigacions, ni de Portugal, ni de Galícia, ni de Castella, ni de Navarra. Ep, això sempre segons el treball de Miguel Lorente, un forense format als coneguts laboratoris de l’FBI a Quantico. Els dies posteriors al programa va sorgir una allau d’historiadors contradient aquesta nova proposta. Segons ells, Gènova continua sent la tesi més vàlida.

Una de les aficions més fascinants de la reina emèrita espanyola és tot allò que envolta els fenòmens que van més enllà de la ciència, començant pels extraterrestres i el seu principal mitjà de transport, els ovnis. Probablement fa bé de mirar més enllà de les estrelles perquè amb el personal que té entre la seva família, començant pel marit, el percentatge per acabar amb una depressió de cavall ja sabem quin és.

El seu “científic” de capçalera és, en aquest sentit, el senyor J.J. Benítez, autor de la sèrie Caballo de Troya. En la primera part, si no recordo malament, un soldat nord-americà viatja amb una màquina del temps a l’any zero per conèixer personalment Jesús de Natzaret. L’escriptor després es va embolicar en moltes trames amb civilitzacions provinents de l’espai, començant per una coneguda com a Rama. Benítez ha estat el gran assessor en aquests temes de la reina, fascinada per exemple per les històries que expliquen com des de Montserrat de tant en tant es poden veure naus espacials creuant el cel.

L’escriptor en persona va acompanyar Sofia a visitar les línies de Nazca al Perú, dibuixades per visitants interestel·lars fa milers d’anys i que servien de pista d’aterratge. S’ha de dir que els peruans, quan algú defensa aquesta teoria, s’emprenyen, i amb raó, perquè es posa en dubte que els seus avantpassats haguessin estat capaços de fer-les pel seu propi compte, com passa amb les piràmides d’Egipte.

Jaime Peñafiel, coneixedor de totes les passions de la reina, va insinuar fins i tot que Sofia no només perseguia ovnis quan voltava pel món amb Benítez, sinó que desitjava venjar les infidelitats del seu marit trobant-se d’incògnit amb aquest enviat de les estrelles. L’emèrit, que ja el coneixem tots, sabia perfectament l’obsessió de la seva dona pels extraterrestres i sempre se’n burlava, segons deien a la Casa Reial. O, segurament, quan no tornava a palau o ho feia a primera hora del matí després de les seves excursions a diferents domicilis de Madrid, deia simplement a la seva dona que havia estat abduït i que no recordava res, com a les pel·lícules. Passava tan sovint que Sofia es devia acostumar a no veure’l mai pels passadissos i a creure, realment, que anava i tornava cada 24 hores a Andròmeda.

Això deixava temps a la reina per passejar pels jardins i perseguir els maleïts gambosins que segons el seu amic Benítez voltaven des de fa mil anys per la Zarzuela.

La festa en què aquest dissabte els espanyols celebren la barbàrie colonitzadora de fa cinc segles té trampa, tot i que poca gent ho sàpiga. La deriva monàrquica en què va caure Espanya i sobretot el PSOE als anys vuitanta, mentre el Borbó s’enllitava a cada cantonada i acumulava un patrimoni pantagruèlic, va conduir a canvis legislatius en què en comptes de portar-nos a una certa modernitat europea i democràtica endinsava l’Estat cap a les catacumbes de l’edat mitjana.

El 7 d’octubre del 1987 es va validar per llei que el 12 d’octubre havia de ser la festa nacional espanyola. Es va eliminar oficialment la denominació d’Hispanitat, mot que va fer fortuna en els temps de Franco. Oficialment va deixar-se de celebrar la conquesta d’Amèrica perquè ja començava a fer vergonya fer sonar l’himne recordant no un sinó uns quants genocidis. Amèrica és un continent molt gran.

Què celebren doncs ara els nostres veïns? Resumint, “la integració dels regnes d’Espanya en una mateixa monarquia en un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. Des de llavors té la mateixa importància l’ocupació de Catalunya –ells en diuen integració– i d’altres territoris que la “projecció” –quina metàfora més subtil per parlar d’una conquesta violenta– més enllà d’Europa, o sigui Amèrica.

Des de llavors ens diuen que no cal que mirem al 1492 ni tot el que vindria després. El 12 d’octubre se celebra el règim establert durant la Transició, sobretot la monarquia i la submissió de les antigues nacions al poder de Castella. No cal donar-hi més voltes. I si no voleu caldo, dues tasses. La Guàrdia Civil, instrument de repressió històric, s’apunta a la festa homenatjant la seva patrona en unes trobades que traspuen encara una olor de resclosit provinent de les casernes dels anys quaranta.

Que el 12-0 s’hagi convertit en aquesta jornada d’obediència simbòlica al cap d’estat i a tot allò que representa, no és només un problema per a catalans o bascos, sinó també per als pobres republicans espanyols. Molts d’ells són els que han criticat que Espanya i el rei no s’hagin dignat mai a tenir una mínima paraula de record vers els milions d’éssers humans i les civilitzacions gairebé senceres que van ser anihilats al segle XVI sota la marca dels conquistadors.

Així doncs, la festa de la raça, de la hispanitat o de la monarquia –com us agradi més–, ha estat sempre una manifestació d’orgull del propi poder de destrucció militar, civil i legal contra aquells que pensen diferent.

Un cop hem escoltat –diuen que també les podrem veure– algunes de les cerimònies d’aparellament de l’emèrit amb una de les seves múltiples senyores, ja no cal que ens posin més plats a taula. Que aquests eren els àpats del Borbó cada dia era ben sabut, encara que els mateixos periodistes que ho amagaven ara es facin els sorpresos. N’hi hauria per llogar-hi cadires si no fos que Espanya sempre ha estat, pel que fa a la monarquia, una república bananera.

El projecte de revelar, per si algun indocumentat encara no ho tenia prou clar, que el Borbó fornicava amb totes les reines de Madrid menys amb la que tenia a palau és una operació prou intel·ligent perquè mirem el dit i no la lluna. Els àudios –i vídeos, posats a demanar– que ens agradaria escoltar i veure són els de les converses amb els militars que van conduir al cop d’estat. Si els tractava a ells com a les amants, tot devien ser flors i violes. Carícies, paraules d’amor, un bon vi i fins i tot una gran paella abans de passar a l’acció.

Bárbara Rey, per dir un nom, va entendre que el Borbó estava bojament enamorat d’ella i tenia raons per fer-ho. El general Alfonso Armada devia pensar el mateix. Tants anys d’un amor sempre correspost havien de desembocar efectivament en una festa digna de ser recordada. Si Joan Carles malparlava de la dona i les filles en les seves converses amb les amants, què devia dir dels polítics quan s’enllitava amb Armada i prenien cafè mentre compartien l’ABC? El rei deia a Armada que ell i només ell era el seu home estimat i que oblidés la senyora democràcia i les dames del Congrés, començant per Suárez, seguint per Felipe i acabant per les maleïdes autonomies. El militar, ben excitat, ho va preparar tot. Com si fos un casament. Les deixarà totes per venir a viure amb mi. S’imaginava de nou president d’Espanya, agenollat i submís davant el seu deixeble i amor de tota la vida, el Borbó ungit pel mateix Franco. I els partits polítics, tots a obeir.

Tots els indicis fan pensar que en el famós 23-F l’“autoritat pertinent” era Armada i ell, enamoradís de mena, va creure que el rei el seguiria fins al final. Però si Joan Carles sempre tornava a La Zarzuela amb la pobra Sofia, també volia mantenir un altre matrimoni encara més important, el del règim. Però hi ha algun Villarejo a la sala que gravés tot allò, que fes una fotografia d’un petó del Borbó i el general? El cop d’estat és com això de les amants. Sempre va ser fidel a la reina i va salvar la democràcia. Tan certa una cosa com l’altra.

L’espècimen conegut com a “Borbó en pilotes”, una branca del mascle ibèric que pot expandir impunement les seves activitats gràcies a una corona d’origen presumptament diví, no corre, afortunadament, perill d’extinció. Hi havia pocs estudiosos de la conducta sexual d’aquesta gran casa reial que tinguessin dubtes sobre l’herència genètica que es van passant els uns als altres. Per si de cas, cada dos per tres apareixen proves de com els virils representants reials s’aparellen amb les seves conquestes sense saber que, en realitat, sovint són ells el que han estat caçats per les urpes de les seves voluptuoses amants.

L’episodi de les imatges de Joan Carles I i de la pertinentment coneguda com a Bárbara Rey en una revista dels Països Baixos no només tranquil·litza els acadèmics que fa segles que ens parlen de la incontinència dels sobirans castellans sinó que aporten elements que enllacen amb la cultura castellana de tota la vida. Resulta que un aprenent de Lazarillo de Tormes, el fill de la senyora Rey, ha estat l’espavilat que ha pispat les fotos d’una caixa forta i les ha venut per ves a saber quants milers d’euros.

A Castella, el senyor emèrit, com se’l coneix ara, havia estat durant anys un home tan imponent que republicans de totes les condicions es feien dir joancarlistes per justificar el seu aval a la institució. Pensaven, és clar, que la sagrada reina Sofia era realment la Dulcinea del Toboso del seu admirat cap d’estat. Però resulta que les banyes de la reina sortien de La Zarzuela i arribaven al cercle polar.

Segur que Carles IV, Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII observen amb orgull des del seu tron immortal, al Valhal·la o allà on sigui, les imatges del seu alumne més avantatjat amb una de les seves guerreres. No només això. Es freguen les mans quan han sabut que hi ha més fotos guardades i també vídeos, cosa que ha excitat especialment Alfons XIII, el primer gran productor de pel·lícules pornogràfiques a Espanya.

Hem de donar gràcies a aquesta Constitució que “ens vam donar entre tots” i que ens permet que els membres d’una espècie en perill d’extinció –ja queden pocs mascles que siguin Borbons purs– puguin alliberar els seus instints més bàsics amb totes les femelles que desitgin amb la protecció de la qual gaudeixen gràcies als nostres impostos. I, si cal, en paguem més. Felip VI no és diferent del seu pare i dels anteriors reis. Però, d’això, ja en parlarem un altre dia.