Una estació enmig d'enlloc

L'estat actual dels accessos inacabats de l'estació de Maçanet-Massanes és un exemple difícil de superar, a les comarques gironines, del que podem definir com ineficàcia i manca de respecte dels serveis públics de l'Estat espanyol als ciutadans. El cas de deixadesa de l'estació Maçanet-Massanes és difícil de superar.

Separada de prop de vuit quilòmetres del centre de Massanes i encara més lluny de Maçanet, l'estació emergeix al mig d'enlloc. Les instal·lacions noves de davant de l'estació vella també sembla que estan enmig d'enlloc. Accedir-hi representa tota una aventura. Fins fa un any molts usuaris es veien obligats a travessar la via, fins que es va produir una mort per atropellament. A Adif ho van solucionar construint un pont sobre els rails. Per accedir-hi des del mateix lloc, però, cal travessar una riera, actualment inaccessible, tant a peu com amb vehicle, a causa de la quantitat d'aigua que hi baixa. A la carretera entre Massanes i Blanes, un rètol indica el camí de l'estació. Es tracta d'un vial sense asfaltar que queda mort a la riera. L'alternativa, per recórrer els prop de 200 metres que separen el vial de l'estació consisteix a fer una volta d'uns 8 km per tal d'agafar una altra carretera que, després de passar per davant de l'estació, va a parar a l'altra banda de la riera inaccessible.

Des de la banda de l'estació, arribar de manera ràpida i a peu a Massanes o a qualsevol de les urbanitzacions que hi proliferen, no és una tasca gens fàcil. L'estació és nova i neta i per les tres andanes, amb un total de vuit rails, no hi paren de circular trens de la línia entre Barcelona i Portbou. Els de llarg recorregut i els de càrrega ni tan sols hi paren, i passen a velocitats més que considerables. Amb tot, els trens regionals i de rodalies són molt utilitzats.

Si no es disposa de vehicle per fer els vuit quilòmetres per accedir a l'estació quan la riera baixa plena o no es volen malmetre els amortidors, l'alternativa és l'accés a peu. Per fer-ho des de la carretera de Blanes cal caminar uns 50 m per un camí que discorre entre horts, vegetació i en el darrer tram, el riu. Al final del camí, una palanca de ferro, no gaire més ample, recorre uns cinquanta metres més de manera paral·lela a la via. No cal dir que quan es fa fosc no hi ha ni un sol llum, cap indicació, i que és un camí molt poc recomanable per a qui no el conegui o no hagi pres la precaució d'anar a agafar el tren proveït d'una lot ben potent. El final de la palanca de ferro encara és més esfereïdor. L'estació és a l'altra banda i l'opció més utilitzada per no quedar al descampat, consisteix a mirar repetidament cap a una banda i l'altra per travessar els sis rails de tres vies diferents i amb un trànsit intens de combois.

L'altra possibilitat consisteix a enfangar-se, per si no n'hi havia prou en el primer tram, i a caminar uns cent metres entremig d'argelagues, brutícia, males herbes i els trossos de via rovellats, felipes mig podrides o muntanyes de sobrant de ciment que Adif hi va dipositant. Al final del camí, i gairebé tapat per males herbes, hi ha l'accés al passadís subterrani que mena a les andanes i al vestíbul de l'estació. Es tracta d'un passadís de cap a cinquanta metres. És blanc del sostre, del terra i de les parets que s'intensifica per la llum dels neons i per l'absència de rètols, d'indicacions.

També cal dir que la cafeteria és tancada, que el servei de megafonia és enllaunat i que la informació sobre les incidències és nul·la. Només dues persones vetllen per la seguretat dels usuaris de l'estació, un de dia i un altre de nit. No hi ha ningú més. Són els primers de lamentar la situació d'abandó i, sobretot, de perill que representen les instal·lacions d'Adif a l'estació de Maçanet-Massanes.