novetat literària
Dos ‘delinqüents’ que reincideixen amb nous títols
El vot de confiança entre un autor i una editorial, i viceversa, es demostra quan es mantenen fidels l’un a l’altre. Aquest podria ser el cas de Damià del Clot i Maribel Torres amb Llibres del Delicte. Són delinqüents habituals d’aquesta editorial i ara reincideixen amb dues novetats.
A Cartes marcades, Maribel Torres (Olot, 1968), que també ha publicat dos reculls de relats i una obra de teatre, repeteix els protagonistes de les seves dues novel·les anteriors, El despertar del navegant i Aquí mano jo, la detectiva Adriana Miralles i el Pau Escudero, el seu subaltern expert en informàtica. En aquest cas, la temàtica de fons és el tràfic sexual. La cooperant d’una ONG que ajuda dones explotades ha desaparegut a Turquia. La màfia georgiana hi podria ser al darrere.
“Sempre m’ha preocupat la violència contra les dones. Les xarxes d’explotació sexual són una forma establerta i molt lucrativa de violència; quan veig les dades de la quantitat de dones i de nenes que en són víctimes, se’m regira l’estómac”, confessa Torres, que s’ha documentat llegint llibres sobre les màfies de les exrepúbliques soviètiques i remenant hemeroteques buscant notícies de membres de xarxes d’explotació sexual que han estat detinguts.
“Vaig conèixer Cristina Simó, que lluita per l’abolició de la prostitució i que coneix casos de prostitutes que han refet la vida, com l’Amelia Tinganus, una noia romanesa víctima de tràfic sexual. Gràcies a elles vaig saber com aquestes màfies aconsegueixen nenes i noies, i com les retenen, perquè no sempre hi ha cadenes físiques, n’hi ha de subtils, de psicològiques, igual de resistents”, explica.
Una trama realista sobre un tema que indigna, narrada de manera dinàmica, amb molta acció que fins i tot ens porta a Turquia. Torres manté, títol rere títol, el creixement dramàtic progressiu dels protagonistes. I de la seva perícia escrivint. Sobre quina vida atorga a la sèrie, té clar que prefereix la llibertat de poder decidir el futur dels personatges. “Tinc al cap un proper cas, però no penso més enllà.”
Una obra coral
Molt diferent és Necròpolis, de Damià del Clot. Una obra imaginativa, coral, que juga amb tot de personatges arquetípics i referents concrets, amb molt de ritme –a còpia de frases curtes i diàlegs punyents–, humor i vocació de barrejar gèneres.
La trama de Necròpolis costa de resumir, així que millor que ho faci l’autor, que mai treballa amb guions previs. “M’ho passo bé escrivint, improvisant trames i subtrames, tot i que la trama principal, que és la lluita violenta per l’hegemonia econòmica, comercial i política en un territori determinat, la tenia molt clara.” “Volia que fos un Joc de trons en format narcoliteratura”, diu.
L’Urbs és una ciutat segrestada per clans de tota mena. Hi ha una pau fràgil que s’esmicola quan s’estén el rumor que arribarà al port un vaixell carregat amb una substància molt valuosa i desconeguda. Corrupcions, assassinats, robatoris, venjances i jocs de seducció són els elements d’una batalla entre càrtels de la droga mexicans, la Yakuza, un exèrcit de nens liderats pel capità que dominen el port i la banda de les Barbies. També hi ha líders que volen consolidar el seu poder, com Iolanda Ming i Ismael Fuentes, una misteriosa Reina i la Marisol, una màquina, felina i sorruda, de repartir cops.
De referents, molts i més. “El primer és el personatge Zurdo Mendieta, d’Elmer Mendoza. També la narcoliteratura colombiana dels noranta: La Virgen de los sicarios, de Fernando Vallejo; Rosario Tijeras, de Jorge Franco, i Leopardo, de Sol de Laura Restrepo. Les cròniques periodístiques de Sergio González, com Hombre sin cabeza, que Bolaño transforma en personatge a 2666, una altra gran novel·la amb dimensió narco. La trilogia de Don Winslow, que comença amb El poder del perro, i la novel·la gràfica Sin City, de Frank Miller. I també el film Black rain, de Ridley Scott”, explica l’autor.
Damià del Clot (Vilassar de Mar, 1973) és advocat especialitzat en dret constitucional. Ha publicat assajos jurídics i polítics, però també li agrada la ficció, sempre buscant els marges, sorprendre el lector, com ha demostrat en títols com ara Una novel·la pulp i Ella.
“Necròpolis és un entreteniment, el llibre amb què m’ho he passat millor, no l’hauria volgut acabar mai, però també he volgut mostrar una batalla soterrada i visible, estratègica i alhora improvisada, per l’hegemonia política i l’exercici del poder.”
