Reportatge

història

lola badia

Jaume Roig, un clàssic que riu i que fa riure

Lola Badia, professora de la UB i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, analitza l'edició crítica d'‘Espill' que ha fet Antònia Carré

Narra un seguit d'experiències matrimonials catastròfiques
Roig era fill de metge, nét de notari i tenia parents clergues

L'Espill, de Jaume Roig, és una autobiografia fictícia de 16.249 versos apariats de quatre síl·labes, escrita als anys seixanta del segle XV per un metge valencià ben documentat. El vers curt, la freqüència de les rimes i la sintaxi sincopada responen a unes tries formals intencionades de l'autor, que posseïa una vasta cultura teològica, científica i clàssica i que mostra una ambició literària de les més exigents. Roig esmola tots els recursos heretats de l'antic gènere de la sàtira i els concentra obstinadament en una vituperació de les dones d'inesgotables efectes còmics. En la ficció l'adversari furibund del gènere femení escriu quan té cent anys i no fila del tot fi: la seva feblesa senil és un filtre que posa en crisi subtilment el debat literari a favor i en contra de la dona i convida a múltiples lectures de l'Espill, estimulants i polièdriques, com escau a una obra de creació concebuda des la perspectiva de la sàtira.

Així comença el capítol 19 dedicat a l'Espill de Jaume Roig, al tercer volum de la Història de la Literatura Catalana, en procés d'edició, que publica Enciclopèdia Catalana en coedició amb l'Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. La seguretat de les afirmacions del discurs acadèmic sobre una de les obres més singulars de les lletres catalanes de tots els temps descansa sobre moltes hores de recerca pacient i de control de testimonis i documents. És una feina callada que requereix preparació i, sobretot, vocació: la que té Antònia Carré, que ha dedicat mitja vida a entendre i a fer entendre generosament als altres l'esperit i la lletra de la genial creació del metge valencià. L'edició crítica de l'Espill que ha aparegut enguany a la sèrie Els Nostres Clàssics, en efecte, va precedida per un Espill, editat, traduït i comentat punt per punt per Antònia Carré, que Quaderns Crema va publicar el 2006. Totes dues edicions arrenquen d'una tesina i d'una tesi, de les quals més val no recordar la data; és molt més estimulant comprovar que la tenacitat pot arribar a portar a conclusió projectes que semblaven del tot fantasiosos.

L'edició crítica de l'Espill garanteix la lectura de totes i cada una de les paraules que componen els 16.249 versos de l'obra a partir del manuscrit únic que l'ha conservada, acarat a les edicions del segle XVI. La grafia en què s'ofereix el text és l'original i els diversos accidents de la còpia queden registrats en notes a peu de plana. Una edició crítica no està pensada per a la lectura plaent, sinó per al control estricte de la tradició del text, i per això pot resultar fins pedant i antipàtica quan, aplicant criteris de rigor, afegeix dos versos que havien estat deixats de banda per error: és el cas dels 1655-1656, que alteren la seqüència de l'anterior edició, la del 2006, la que va acompanyada de traducció i comentaris còmodament explicatius de les dificultats interpretatives del text.

Però una edició crítica també demana anar compendiada amb una col·lecció exhaustiva dels materials erudits que envolten el text. Per això Antònia Carré ha produït una introducció de més de cent pàgines on ordena i completa tota la documentació bibliogràfica coneguda sobre Jaume Roig i la seva família. L'autor de l'Espill degué néixer a València cap a començaments del segle XV i sabem del cert que morí el dia 1 d'abril del 1478. Era fill de metge, nét de notari i estava emparentat amb clergues que ocupaven càrrecs importants (vegeu l'arbre genealògic dels Roig a la pàgina 118); tot i que el patrimoni familiar era considerable, els documents que ha reunit Antònia Carré mostren que l'autor de l'Espill va tenir problemes econòmics generadors de conflictes seriosos. Pel que fa a la seva carrera professional, sabem que va tenir cura de la salut de la reina Maria de Castella, que va ser examinador de metges i de la ciutat de València i que va estar relacionat amb diversos hospitals i convents masculins i femenins d'aquesta ciutat. També sabem que Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer –l'única dona que mereix elogis a l'Espill al costat de la Verge Maria–, que li va donar set fills i que va morir durant una epidèmia de pesta el 1459.

Totes aquestes dades no són només xafarderia històrica: serveixen per demostrar que l'autobiografia del protagonista de l'Espill, que parla en primera persona i que es confon amb l'autor, és completament falsa, perquè el Jaume Roig de la ficció representa que té cent anys el 1460 i que, nascut d'una família humil, s'ha fet ric lluitant a França durant la guerra dels Cent Anys. També s'atribueix un seguit d'experiències matrimonials catastròfiques, pensades per fer riure estirant el fil dels llocs comuns que presenten el cantó fosc de la natura de la dona.

Tots els testimonis del text

La introducció d'Antònia Carré també conté un estudi detallat de tots els testimonis del text de l'Espill, començant pel manuscrit que es conserva a la Biblioteca Vaticana (Vat. lat. 4806) i que el lector pot veure a les reproduccions facsímil de les pàgines 113 i 114. Per tota la resta haurà de fer confiança a l'editora, que l'ha comparat amb tots els exemplars existents de les edicions que se'n van fer al segle XVI i l'ha estudiat en tots els seus detalls per arribar a la conclusió que no és autògraf, però sí proper als temps de la redacció. L'aplicació dels criteris de la crítica textual permet d'establir la història de la transmissió del text i de depurar-lo d'errors (vegeu les pàgines 72 a 83).

La innovació més destacable de les edicions és l'afegit de cent quatre versos dedicats a la immaculada concepció que, òbviament, no s'han inclòs en l'edició crítica, sinó que es consignen en un apèndix a les pàgines 349-350. Els apèndixs també inclouen documents diversos, una bibliografia extensa, un glossari i un índex de noms.

Les pàgines destinades a descriure els recursos literaris de l'Espill no són gaires. Carré explica la noció de comèdia tal com s'entenia al segle XV, que és com l'empra Roig quan parla de “noves rimades comediades”: un relat protagonitzat per personatges d'extracció baixa que produeix hilaritat.

També explica l'abast de la sàtira com a gènere literari pensat per denunciar els defectes del comportament humà i perfila els contorns de la misogínia i de la misogàmia medievals, amb les seves arrels teològiques i mèdiques. Jaume Roig s'enfronta al repte de bastir una obra que torna a proposar els temes més vells i transitats de l'antic odi contra la dona: l'Eva que pacta amb el diable per amargar per sempre més la vida del component masculí de la humanitat. L'èxit de l'empresa és en la seva enorme capacitat de creació lingüística sotmesa a la dictadura brutal dels apariats de quatre síl·labes. Però això és precisament el que no pot explicar una edició crítica. Cal ara que el lector s'endinsi en el complex món que la feina filològica li ha exhumat, ordenat i interpretat. I Antònia Carré ja té preparada la crossa per a qui se senti fluixejar en l'empresa: pot recórrer a la traducció i els comentaris de l'edició divulgativa de Quaderns Crema.

Espill
Jaume Roig
Edició crítica: Antònia Carré Editorial: Barcino, Enciclopèdia Catalana i l'Ajuntament de Barcelona Pàgines: 418 Preu: 30 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia