Cal destruir per crear?

Foucault, abans de l'arribada de la veritat digital ja ens va advertir que en els aparents signes del coneixement i de la percussió de l'impacte sensible calia prendre en consideració l'arqueologia del saber, aquella veritat que s'amaga darrere de cada senyal comunicatiu que ens crida l'atenció sobre què pot passar, succeir, a cada moment quan ens posem culturalment en marxa, actuem de bell nou. Picasso, a la seva manera, també ens havia advertit sobre les veritats enteses culturalment com de pedra picada, eternes, perennes, immodificables. El recercador de noves formes deia que ens cal destruir per crear. Amb aquesta sorprenent asseveració justificava les seves accions formals. Ara ens caldria adaptar els mots amb què s'expressava l'artista excepcional constatant que el que cal fer és el que des de Derrida en diem desconstruir, que no vol dir exactament destruir sinó reduir les impressions, les aparents veritats, als elements que les componen, constitueixen. No destruïm atès que al que procedim és a desmuntar el que teníem com quelcom sòlidament adquirit, que, en l'operació analítica, se'ns ofereix com un compost que té moltes altres possibilitats de ser organitzat altrament de com ho havia estat fins aleshores i que, en conseqüència, si procedim a elaborar altres interrelacions entre els aparents elements constitutius del que sigui –i tot és susceptible de ser sotmès a noves estructures organitzatives–, ens trobarem davant d'altres realitats que aquelles considerades intocables, les quals, les noves, faran que les relacions comunicatives i de coneixement siguin unes altres i possibilitin nous funcionaments.