Etiquetes

Hi ha qui s’obsedeix a posar etiquetes a tot i a tothom. Ho fan de manera malaltissa, com si els temptés la necessitat d’estructurar i categoritzar el món que els envolta en calaixos incomunicats. Per fortuna, també existeixen persones que no posen mai nom a res. Només contemplo com a tribu amb qui connectar la gent que pertany al segon grup. Etiquetar és de curts de gambals. Com a molt, pots gravar el teu nom amb l’ajuda d’una navalla de mànec taronja a totes les taules de tots els bars de totes les ciutats on has anat. Quedo amb les pupil·les delirants quan els metges del cap etiqueten criatures com qui marca caixes de galetes idèntiques al supermercat. Conec el cas d’una mestra (una dona que només va estudiar magisteri i no tenia cap altre estudi psíquic) que, de 23 alumnes que tenia, en va etiquetar 20 tota soleta amb el nom de moda: hiperactivitat. El diagnòstic massiu és a l’ordre del dia, com els policies morals que surten de sota les pedres. Abans li deies bipolar a algú i entenia que li parlaves dels seus canvis sobtats d’humor. Ho fas ara i ets una mala persona carregada de cinisme i mala fe que no té en compte l’estigma. Hauríem de mirar de relaxar-nos, d’ocupar-nos de casa nostra, que prou feina tenim, i deixar d’etiquetar els altres. Cada individu és únic i complex. L’únic que fa la gent que ferma els altres amb una definició tancada és perpetrar estereotips i prejudicis. Val més mirar de conèixer les persones en funció de la seva essència i no jutjar segons formalitats superficials i simplistes.