Tortura i sordina

Arran de la recent presa de possessió del nou ministre de l'Interior del govern espanyol, Antonio Camacho, s'han tornat a difondre unes imatges de quan ell encara ocupava el càrrec de secretari d'estat per la Seguretat. En aquelles imatges, captades en el decurs d'una entrevista que li fa la cadena australiana SBS, Camacho ordena al reporter que apagui la càmera. Per què fa aquest requeriment? Perquè el periodista australià no desisteix de fer-li preguntes sobre els casos de tortura policial denunciats a Espanya. Aquella famosa entrevista fallida té dos instants més amb molta càrrega de profunditat. El primer és quan Camacho ve a dir que la denúncia de tortures no prova que la tortura hagi existit, i que en un estat de dret els òrgans facultats per dictaminar sobre aquesta qüestió són els tribunals de justícia. El segon moment és quan Camacho tira pilotes fora tot preguntant-se “en quin país no hi ha denúncies de tortura?”. De vegades la política dibuixa precisos autoretrats. Mai no es va rebutjar (ni es rebutjarà) la ics dels GAL. La justícia espanyola –tal com va succeir arran de les detencions de Garzón en la ràtzia del 1992– ha estat condemnada pel Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg precisament per no haver investigat les acusacions de tortura que van denunciar els detinguts. Hi ha –tant a la dreta com a l'esquerra– moltes tribunes d'opinió que practiquen el sofisma de justificar un horror enfront d'un altre horror: per a ells la tortura policial és senzillament disculpable perquè combat les atzagaiades del terrorisme. Veladament legitimada com a pràctica rutinària i comuna de tots els estats, com a extensió del control de la violència legal, resulta molt més fàcil aturar les entrevistes incòmodes que no pas abonar el terreny argumental dels drets humans.