Cultura de la destrucció

L'advocat de l'assassí d'Oslo diu que el seu client “és un boig”. Es tracta d'una declaració previsible, que molt probablement deu ajustar-se a la realitat. Ara bé: tot i que els assassinats d'Anders Berhing Breivik revelen una incontestable demència (criminal!), la declaració de bogeria d'aquest home mai no excusarà les actituds còmplices sorgides de la cultura de la destrucció en què s'ha emparat aquest ésser dement per perpetrar la matança. Dit d'una altra manera: la possible demència criminal de Breivik no expia el càlcul intel·ligent i deliberat d'aquells que, des de posicions socials normalitzades, alimenten l'espiral de la barbàrie. Tenim cadells feixistes fent proclames xenòfobes des de partits nominalment demòcrates, admiradíssims magnats de la fórmula 1 que no se senten ni en el destret de dissimular la seva admiració pel nazisme, fonamentalistes de tota mena i una allau de ciutadans que de manera conscient o inconscient responen als postulats devastadors dels emergents partits polítics de perfil xenòfob. La possible bogeria criminal d'un individu no és gens aliena a les conductes fanàtiques, autoritàries, segregacionistes, violentes i mancades de sensibilitat per la vida humana, que tant i tant sovintegen en les nostres experiències quotidianes. És evident que no tots els components de la cultura de la destrucció volien gestar un Breivik. Però gairebé tots aquests components, anelles d'una cadena molt llarga que dóna condició de normalitat a la violència autoritària, han resultat imprescindibles perquè la demència criminal de Breivik es materialitzés.