Inici de campanya
Els partits aprofiten el penúltim ple de la legislatura espanyola per començar a llançar els seus missatges electorals
Els principals candidats intensifiquen el foc encreuat per descarregar la culpa del 26-J en l'adversari
Rajoy carrega contra la “farsa” i “l'espectacle” de la resta de grups
Podem i IU, cada cop més a prop
de tancar una coalició electoral
Mentre el penúltim ple del Congrés certificava la defunció imminent d'aquesta breu legislatura, els grups s'aferraven al seu darrer alè per començar a mostrar la seva estratègia electoral. Tant és que es parlés de la regulació dels lobbies, dels secrets oficials, de la derogació de la reforma laboral o dels presos polítics de Veneçuela. Qualsevol pretext era bo perquè els diversos portaveus aprofitessin les intervencions per desqualificar el rival, recitar la llista de greuges pels quals no ha estat possible formar govern i començar a col·locar el missatge de cara a una campanya que, formalment, no arrencarà fins al 10 de juny. El foc encreuat entre el PSOE i el PP, i entre els de Pedro Sánchez i Podem, va ser una constant durant tota la sessió.
L'endemà que el rei Felip VI assenyalés el 26-J com l'únic camí possible per intentar solucionar el trencaclosques, la revàlida, la segona volta, el desempat o, simplement, la repetició de les eleccions –segons les diverses interpretacions de les formacions– és un fracàs que ningú es veia amb cor d'assumir en primera persona. De fet, tots els grups s'espolsaven la culpa i procuraven endossar-la al contrari. I, sobretot, hi havia qui volia posar en evidència que tot allò que s'ha discutit i s'ha aprovat en les últimes setmanes, a partir del 3 de maig –quan es dissolguin les Corts espanyoles– esdevindrà una feina inútil, perquè les iniciatives decauran. No haurà servit per a res, perquè la legislatura següent podrà o no reprendre els assumptes en funció de les majories de dretes o d'esquerres que tracin les urnes. “La celebració del ple d'avui és com la representació de l'orquestra del Titanic. Tot plegat és un despropòsit”, deia el portaveu del PP, Rafael Hernando, que criticava que la resta dels grups s'entestessin a mantenir la sessió d'ahir i també la d'avui –l'última– després de la ronda de partits del rei que va constatar que hi hauria comicis.
Malgrat la imatge agònica que oferia ahir l'hemicicle, també hi havia un cert ambient d'alleujament. Ja no calia pressionar l'adversari amb ofertes i contraofertes. La pilota ja no és a la teulada dels candidats i ara la pressió es trasllada a les urnes. Perquè, després de la jornada embogida que s'havia viscut la vigília, arran de la darrera proposta de Compromís, ahir no s'albirava cap possibilitat d'una negociació d'última hora. De fet, els únics contactes secrets que interessaven són els que estan duent a terme les direccions de Podem i d'IU per tal d'anar junts a les eleccions amb un primer objectiu: frenar la sagnia de vots que detecten les enquestes per un eventual desencís dels electors d'esquerres i, de retruc, intentar arrabassar al PSOE la segona plaça del podi.
A hores d'ara, malgrat la prudència sobre un resultat d'èxit que intenten traslladar a l'opinió pública, la discussió entre la formació d'Iglesias i la de Garzón se centra en la visualització de la sigla de cada partit i en el repartiment de les llistes. Fins i tot han avançat en la possibilitat que cada formació faci una campanya per separat, encara que després conflueixin en una mateixa papereta electoral.
Fi de la “farsa”
Enmig dels laments generalitzats per no haver estat capaços de salvar la legislatura –n'hi havia que s'expressaven amb més convicció que d'altres–, el PP és el partit que estava menys preocupat per dissimular l'entusiasme que li genera el nou escenari electoral. “Aquests quatre mesos han servit perquè tots ens coneguem una mica millor”, ironitzava un Mariano Rajoy que ja fa temps que procura omplir la seva agenda buida de president del govern en funcions fent campanya pels territoris, mentre clamava contra “l'espectacle i la farsa” que havia protagonitzat el que s'anomena “nova política”, a la qual, subratllava, el PP no s'ha volgut apuntar malgrat que li hagi servit perquè els acusessin d'immobilistes. “Tenim més ganes que mai”, emfasitzava. Per si de cas, el president de l'executiu en funcions insistia que la seva primera proposta, la de la gran coalició, continua sent la millor i, en aquest sentit, la formació conservadora confia que la dreta –en
la qual inclouen Ciutadans– obtingui uns resultats prou sòlids i que el PSOE s'acabi d'enfonsar, fins al punt que no li quedi cap altra opció que deixar pas a un govern encapçalat per Rajoy.
Sánchez, per la seva banda, deixava constància en una trobada amb el seu grup parlamentari que en aquesta campanya els enemics a batre són, per una banda, el PP –si bé ahir admetia no haver estat fi quan va titllar Rajoy d'“indecent” pels casos de corrupció que envolten els conservadors– i, per l'altra banda, Podem.
El líder socialista assegurava la nit anterior que no tenia prou connexió amb el president popular, entre altres raons, per una qüestió generacional, però, tot i ser d'una edat més pròxima a Iglesias, l'animadversió entre els dos dirigents també és força evident. I és precisament per aquesta falta de sintonia entre candidats que el rei havia suggerit a alguns portaveus en la trobada del dia anterior que procuressin rebaixar el to de desqualificacions. Però aquestes advertències no van tenir cap mena de ressò, perquè Sánchez va continuar centrant totes les crítiques en Iglesias –l'ala dura i intransigent de Podem, insistia– i contraposava la seva actitud amb el tarannà conciliador que atribueix a Íñigo Errejón, que, segons ell, hauria possibilitat l'acord si no hagués perdut la batalla interna. “Jo ho vaig veure molt a prop”, deia en relació amb un possible pacte.
Ahir, però, el portaveu del partit morat va carregar amb duresa contra la imatge de divisió interna
a Podem que fa temps que escampa la direcció socialista de manera “interessada”. Errejón considerava que s'ha convertit en “l'enemic a batre”, i subratllava que, en realitat, Sánchez busca “a casa dels altres” una resposta a les “frustracions” que li provoca la seva falta de lideratge “a casa seva”. “No ha pogut o no l'han deixat” pactar amb Podem, reblava. Errejón, doncs, es va dirigir al socialista amb to irònic –“ja que diu que amb mi s'entén millor...”, va dir– i va procurar deixar-li clar que ell, igual que Iglesias i la resta de dirigents de la seva formació, sempre ha treballat perquè es configurés un govern d'esquerres. Així mateix, va criticar que, en tot el procés negociador, el PSOE no hagi buscat socis, “sinó figurants”.
LES FRASES
Dur atac de ‘The New York Times'
El diari nord-americà The New York Times va carregar ahir amb duresa contra els partits espanyols i el fracàs en les negociacions per formar nou govern. En un article signat pel corresponsal del rotatiu a Madrid, Raphael Minder, el diari compara la situació de desgovern amb la que es va viure a Bèlgica, que va passar 589 dies sense executiu: “Espanya ha començat el cinquè mes sense govern, però és molt possible que en passi sis o més en uns llimbs polítics.” I hi afegeix: “Se suposa que aquest no havia de ser el camí a seguir. Una nova generació de polítics havia promès al desembre que s'iniciava un període de canvi i reformes constitucionals.”
El diari també carrega fort contra el president Mariano Rajoy i l'acusa d'haver-se aferrat al càrrec. Minder recorda, finalment, que, en aquest escenari d'incertesa, Catalunya “avança en el seu pla de separar-se d'Espanya”. Aquesta no és la primera vegada que The New York Times posa en relleu la falta d'acord entre els partits espanyols després del 20-D. Fa uns dies va situar el tema a la portada de l'edició europea. Altres mitjans com el Financial Times i l'empresa Bloomberg també s'han fet ressò dels problemes espanyols.
