Cultura

Adéu a Pepe Rubianes

En la mort del gran còmic

Les notables compensacions que ens aporta aquesta feina mai compensaran l’amargor d’haver de parlar d’un actor quan desapareix, sobretot si es tracta d’algú amb qui compartim compromís, veïnatge, amics, enemics i una adoració irrenunciable cap a la llibertat. Pepe Rubianes era, fins i tot per a aquells que molestava, tan únic com irrepetible. Escoltar-lo o veure’l provocava catarsi: actuava com l’arxiu ordenat de les incessants informacions sobre injustícies que ens bullen al cervell, perquè hi apuntava de la millor manera, des de l’humor, directe, punyent, sense pors ni falses prudències, tot fent-nos passar, amb la seva acidesa, una bona estona connectada amb la realitat.

Pepe Rubianes s’autodefinia com un actor galaicocatalà. Català, “perquè he nascut a Galícia però sempre he viscut a Catalunya. I gallec perquè he viscut a Catalunya i, malgrat tot, no hi he nascut mai”. Ell era així, l’humor fet enginy.
Va néixer a Villagarcía de Arosa fa 61 anys. Es va traslladar de petitó a Barcelona, concretament a la Barceloneta. Ha viscut entre els pescadors i la gent humil. Per això en sabia tantes coses i podia ser autor dels seus textos sense presumir de lletraferit. La seva font d’inspiració no era a la literatura sinó al carrer.

Com tantes persones que no entenen el que passa al seu voltant, va penetrar a l’engranatge de la justícia a partir de la carrera de dret. La seva agilitat verbal el va conduir ja als 16 anys al món de la faràndula universitària, allà on els joves escupen amb força tot el que els inquieta amb la ingenuïtat de fer-ho des de la pell d’un altre. Més endavant, va entrar en contacte amb Dagoll Dagom, des d’on es va convertir en professional. No hablaré en clase i Antaviana van ser els seus primers contactes amb un públic que sempre va seguir les seves ocurrències.

A principis dels 80 va anar a Cuba a ventilar problemes i s’hi va instal·lar a viure una temporada. Va conèixer molta gent, va ballar al seu ritme i, a la tornada, ens ho va explicar amb pèls i senyals a Pay-Pay, l’espectacle que el va introduir a l’univers dels monòlegs, d’una manera que Rubianes va saber fer seva: parlava –o almenys, tenia la virtut de fer-ho creure– de les seves experiències a l’illa, de la mateixa manera que més endavant ho faria de la Rambla, de Kènia, del món i, finalment, d’Etiòpia, un país que el va fascinar i on no ha pogut acabar la feina. Tenia el projecte de viure-hi sis mesos l’any per fer somriure els nens, filmar realitats i explicar-nos-les des de l’escenari del Capitol. I vet aquí que aquest maleït 2 de març hem de retre un maleït homenatge a la seva memòria perquè un encara més maleït càncer de pulmó l’ha vençut en menys d’un any.

Rubianes director
Pepe Rubianes va tocar totes les tecles que l’interessaven del món de la comunicació. Va fer cinema, teatre de text, va escriure un llibre sobre les seves experiències a Etiòpia i, sobretot, va recitar monòlegs. Rubianes solamente es va mantenir 9 anys als escenaris amb el mateix títol i canviant notablement de dimarts a dissabte: “Si tinc 40 històries per explicar, n’explico 15 o 20 segons el que ha passat i el públic que detecto. Sempre són experiències, però de vegades n’hi ha que agafen protagonisme”, deia.

La seva faceta de director és, però, la més recent. Havia dirigit Lorca eran todos, una part de la trilogia que tenia previst dedicar als grans poetes espanyols: Lorca, Machado –en la qual estava treballant– i Miguel Hernández, un projecte que li feia molta il·lusió i que ignorem si havia pogut començar. El que sí que sabem és que aquest amor i respecte als poetes espanyols no es va tenir en compte a l’hora de condemnar-lo amb una multa caríssima per haver defensat espontàniament Catalunya al programa de l’Albert Om davant l’increïble assetjament dels ultranacionalistes espanyols. Lorca eran todos va ser prohibida als teatres públics de Madrid, tot i que, per l’entossudiment de molts, es va poder representar gairebé com un Cuirassat Potemkin, a l’auditori de Comissions Obreres.

I maleïda sorpresa. La web del Club Capitol, la sala que s’havia fet seva, la setmana passada encara anunciava que “Ben aviat, nou espectacle de Rubianes”. Sens dubte la intenció hi era, però en Pepe ha marxat en silenci i amb l’aurèola dels compromesos, amb infinitat de projectes a mig fer. Avui, qui pugui –la cerimònia se celebrarà en l’estricta intimitat– l’anirà a acomiadar a les 13.30 a Sancho de Ávila. Això, tant és. La veritat és que ja no tornarà al Capitol, ni a dirigir, ni a escriure, ni a Kènia, ni a Etiòpia, ni a l’espectacle solidari del Pare Manel. Ens haurem de conformar amb la seva obra pòstuma: la veu de Déu, en off, que va prestar als seus amics de Tricicle per a Monty Python’s Spamalot. Diuen que ahir a la nit li van dedicar la funció, però estem segurs que l’hi dedicaran cada nit. Maleïda crònica!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les setenes jornades Transversal se sumen al centenari de la mort d’Àngel Guimerà

el vendrell

L'art català desaparegut

Barcelona

Veu arrossegada del carrer

Barcelona
Ryûsuke Hamaguchi
Director de cinema

“Cada generació deixa els problemes per a la següent”

Barcelona
Ferran Palau
El músic de Collbató presenta disc i curtmetratge

“Sense idees boges, el país, culturalment, no avançaria”

Barcelona
Art

Patricio Reig indaga a La Mercè en la dialèctica de la mirada

Girona
Crítica

Passió per l’òpera

Crítica

L’humanisme que defensa la naturalesa

“Vosaltres, els catalans”